Escala de grisos danesa

DESPRÉS D’UN LUSTRE SENSE SORTIR DE GIRA, EL MÚSIC ANDERS TRENTEMØLLER TORNA DIMARTS VINENT A LA SALA RAZZMATAZZ DE BARCELONA AMB UN ESPECTACLE BEN SÒLID

Ja fa temps que Trentemøller va deixar l’electrònica minimalista per abraçar el cantó més fosc del pop. Ara, el músic acaba de publicar Memoria, la seva obra més ambiciosa, on explora tant l’electrònica dark dels noranta com el synth pop dels vuitanta.

MÉS ENLLÀ DE LA NOSTÀLGIA

Dimarts comprovarem com sona en directe aquest últim treball. Tot i que el nom ens pot portar a la confusió, no es tracta d’un exercici de nostàlgia, ni molt menys. És més aviat una

conjunció d’influències que van més enllà del que és estrictament musical, que miren de donar sentit al concepte de la memòria, un dels cinc cànons de la retòrica, segons la tradició clàssica. És la primera vegada que Trentemøller escriu ell mateix totes

les lletres i les melodies vocals, tot i que la interpretació corre a càrrec de Lisbet Fritze, que li aporta un to malenconiós que recorda el de Victoria Legrand, de Beach House.

Per al directe s’ha envoltat d’un elenc de músics de primer nivell, com ara la islandesa Disa (veu i guitarra), Silas Tinglef (bateria), del grup de funk sintètic 2nd Blood,

Brian Batz (guitarra), membre de la banda de dream pop Sleep Paty People, i Jacob Haubjerg (baix), company de Batz però també a Savage Rose i la banda Luster.

LA SAGA DARK

Tot i haver-se iniciat dins l’escena de minimal techno a principis de segle, va ser l’any 2013 quan el danès va fer un canvi estètic significatiu cap a un vessant molt més fosc que el connectava directament amb el post punk i la new wave de finals dels setanta i principis dels vuitanta. A Memoria el concepte noir s’ha meditat a consciència: des de l’artwork del disc, a càrrec de Dóra Dúna, fins als vídeos en blanc i negre de Like a Daydream, dirigit per Rita Blue, passant pel disseny d’escenari i la planificació lumínica del directe, que ha ideat Leroy Bennett, que és dissenyador d’espais escènics i ha treballat a les gires de Nine Inch Nails, Lady Gaga i Prince. Com a resultat, veurem una sèrie de referències visuals que van de l’expressionisme alemany i les primeres avantguardes al nou surrealisme de David Lynch.