LA VIDA, MILLOR EN OMPANYIA
Quina esplèndida casualitat la que ens ofereix ara mateix la cartellera teatral barcelonina! Fa una mica més de dos anys, la maleïda pandèmia va deixar interrompudes les representacions al Tívoli d’A Chorus Line, el mític espectacle –no us el perdeu!– creat per Michael Bennett l’any 1975 amb el qual Antonio Banderas va inaugurar el seu teatre Soho CaixaBank de Màlaga. I ara, el Tívoli el recupera, coincidint amb l’estrena al Teatre Apolo de Company, el segon gran espectacle que Banderas ha presentat a la seva sala. Doncs podríem afegir que, si no hagués existit Company, potser tampoc no hauria arribat a existir mai A Chorus Line.
I no ho diem pas pel fet que Bennett també fos el coreògraf de Company;
ho diem perquè, amb aquesta obra mestra, va irrompre oficialment en el musical conceptual, al qual està adscrit també A Chorus Line.
AGAFA EL TELÈFON, BOBBY!
Som a la Nova York del 1970 i la “gent bona i boja” que forma el teu cercle d’amistats no té gaires mitjans tecnològics per posar-se en contacte amb tu. Però hi ha coses que no canvien amb el temps: tota aquesta colla casada que forma part essencial de la teva vida de solter t’està muntant una
bona festa sorpresa d’aniversari, destinada a formar part del millor teatre musical de tots els temps.
L’argument? Qui el necessita! Quan es tracta de musical conceptual ,el que et trobes és un espectacle que gira al voltant d’un concepte al qual es vol donar forma escènica melòdica. En són exemple les entrevistes individuals al càsting d’A Chorus Line, que serveixen per retre homenatge al cos de ball .I també la successió d’escenes mitjançant les quals en Bobby ens permetrà
observar l’existència de les seves amistats (casades, a punt de descasar-se o acostumades a repetir casori) i conèixer les tres noies que ara ocupen espai a la seva vida. Totes aquestes escenes (sovint notablement divertides, malgrat el punt d’amargor) ens permetran ficar-nos dins del cap d’aquest home que, a punt de bufar les espelmes d’aniversari (trenta-cinc, a l’obra original; cinquanta, quan Banderas interpretava l’espectacle a Màlaga), es pregunta si ha arribat el moment d’acabar amb l’escollida solitud i assumir el compromís d’una vida en parella. Com diu una de les insuperables lletres de Stephen Sondheim (la del tema Side by Side/Uno junto a otro ):“One is lonely and two is boring”. Però de debò que hem de triar?
NO US EN PODREU ESCAPAR!
Tal com ho veia el mateix Sondheim, el teatre de Broadway havia rebut el suport, durant molts anys, de “gent de classe mitjana-alta amb problemes de classe mitjana-alta; gent que, realment, busca fugir del món quan va al teatre”. I què es trobava, aquesta vegada? Doncs, segons Sondheim, es trobava un espectacle amb un punt
de mirall que no permetia aquella altra mena d’evasió. En Bobby, els seus dubtes i contradiccions emocionals i la galeria de les seves amistats venien a reflectir una gran part del públic que seia al pati de butaques.
Aquest home atractiu, professionalment ben situat, que viu en un bonic pis de solter novaiorquès i està acostumat a triomfar, tant en la vida sentimental com en la sexual, era un dels seus. Com potser també era una mica seva la sensació de buidor, no exempta d’un protector punt cínic, amb què s’enfronta en Bobby. De fet, el mateix Sondheim va arribar a dir que ell veia l’itinerari que segueix el personatge com el recorregut d’algú buit que va absorbint i embotellant tot el que passa al seu voltant i que acaba aprenent a ser una persona tot observant els seus amics.
UN SKYLINE INCONFUSIBLE
Banderas (que, en el terreny interpretatiu, a Barcelona cedeix el personatge d’en Bobby a Roger Berruezo, el Saïd de la més recent Mar i cel, del 2014) afirma que ha dirigit l’obra com si es tractés d’una mena de flashback, una
visió retrospectiva en la qual l’etern solter torna cap a aquells anys setanta en els quals va fer la primera aparició. Potser tan allunyat de qualsevol compromís matrimonial com ho estava llavors. Però, això sí, conscient de l’implacable pas del temps.
En qualsevol cas, els gratacels de
Manhattan continuen sent el seu paisatge natural. Per visualitzar-los, Banderas se serveix d’una molt elogiada escenografia d’Alejandro Andújar, amb un gran giratori inclòs, i de les projeccions signades per Emilio Valenzuela i pel mateix Joan Rodón que fa poc convertia el Teatre Akadèmia en un llenç cobert pels intensos vermells del Mark Rothko de Red.
I SI EN BOBBY FOS LA BOBBIE?
Ben mirat, aquest Bobby enfrontat amb les pròpies complexitats té alguna cosa de versió sofisticada d’aquells solters seductors que acabaven sucumbint als encants d’una verge insubornable, a l’estil dels que interpretava al cinema Rock Hudson
quan formava parella artística amb Doris Day. Una dècada més tard, en Bobby ja mostrava les fissures d’aquell model en forma de crisi existencial. Però ningú no podia imaginar-se que aquesta encarnació d’estereotips masculins podia transformar-se en dona. Que és justament el que ha passat al sensacional muntatge de l’obra que la gran Marianne Elliot
va estrenar a Londres el 2018, que ara mateix triomfa a Broadway i que va ser l’últim espectacle del qual va gaudir Sondheim, pocs dies abans de morir, el novembre passat.
El mestre s’havia mostrat una mica escèptic sobre les possibilitats d’aquest canvi de sexe. Però va acabar entusiasmat amb una proposta que, evidentment, incorpora al llibret variants vinculades a la nova identitat del personatge, com ara les que estan relacionades amb les eternes preguntes sobre el desig de maternitat i el rellotge biològic que la societat continua formulant a la dona. Però que, alhora, fa un nombre més limitat de variacions de les que us podeu imaginar per tal de mostrar-nos la facilitat amb què la Bobbie d’ara mateix es fa seus els rols del Bobby de fa mig segle.
DE CASAMENT AMB ELS BRIDGERTON
Això sí: al muntatge d’Elliot, la núvia que entra en estat d’ansietat a poques hores de casar-se, i que a l’espectacle de Banderas posarà a prova les cordes vocals de la sempre excel·lent Anna Moliner, mentre interpreta sense saltar-se cap síl·laba una de les cançons més frenèticament endimoniades que s’hagin escrit mai (la memorable Getting Married Today/Casarse hoy), es converteix en el nuvi gai a punt de casori amb el seu promès. Sabeu qui era, a Londres, aquest nuvi? Doncs el mateix Jonathan Bailey que, ficat en la pell de l’Anthony, també es mostra ben disposat a casar-se a la segona temporada de Bridgerton.
VOL DIRECTE CAP A BARCELONA
Sondheim el va agafar moltes vegades, quan se n’anava a passar uns dies de vacances a la residència mallorquina de Harold Prince, el director del muntatge original de Company, amb qui va formar el tàndem creatiu més extraordinari del teatre musical dels anys setanta. I per això mateix va posar el títol Barcelona al tema que sona després que en Bobby se n’hagi anat al llit amb una hostessa de vol a punt d’enfilar cap al Prat. Company va proporcionar a Sondheim els dos primers Tony de la seva trajectòria creativa: l’espectacle en conjunt en va guanyar sis, incloent-hi el de millor musical. I aquella cançó farcida de memorable ironia postcoital és una bona mostra de l’excepcionalitat de la seva partitura. En voleu més exemples? Fixeu-vos en la lletra de The Ladies Who Lunch/Las damas que almuerzan, el tema que cantarà Marta Ribera mentre ataca un Dry Martini rere un altre: un retrat desolador de les acomodades dones de mitjana edat que intenten ocultar la insatisfacció entre obres de Harold Pinter, concerts de Mahler i classes d’art òptic. I anem directament cap al final, amb el sublim Being Alive/ Sentirse vivo, adreçat a un indefinit “algú que se m’acosti massa, algú que em fereixi massa profundament, algú que es vulgui asseure a la meva cadira i m’arruïni el son i em faci prendre consciència d’estar viu, d’estar viu”.
NI LA PREMSA CONSERVADORA QUE VEIA EN L'OBRA UN ATAC AL MATRIMONI NO VA PODER IMPEDIR QUE 'COMPANY' ES CONVERTÍS EN UN CLÀSSIC INSTANTANI