La celebració de la mort
VICTORIA SZPUNBERG ENS PARLA DEL DALTABAIX QUE SUPOSA CARREGAR AMB EL PES FEIXUC D’UN COS ESTIMAT QUE S’HA CONVERTIT EN UN COS TOTALMENT DEPENDENT
No es diu Victoria, sinó Olga. Però aquesta Olga interpretada per Laia Marull té molt d’aquesta altra Victoria que ha escrit i dirigit un text amb alguna cosa de catarsi personal .I és que, fa poc, el pare de l’autora de
La màquina de parlar, el poeta argentí Alberto Szpunberg, va morir després d’haver recorregut un llarg camí degeneratiu cap a la mort que l’Olga anomena “letargia eterna”. Szpunberg va començar a escriure el text quan el pare encara era viu, en el que ella mateixa defineix com un moment de gran estrès emocional, però també econòmic. I és que al dolor i a la impotència que genera una situació així, cal afegir-hi una altra evidència terrible: si no disposes de prou recursos econòmics, et converteixes en una persona que depèn totalment de la persona dependent que tens a càrrec.
AQUÍ FALTEN DUES GERMANES
Si l’Olga es diu com es diu, és perquè aquest pare seu que ha patit un ictus devastador és un comunista de la vella escola prosoviètica que va posar a les filles el nom de les tres germanes russes més cèlebres del teatre universal. Per cert, els camarades Marx, Lenin i Stalin també faran acte de presència en un espectacle que Szpunberg ha volgut dotar alhora de certa atmosfera onírica en la qual el malson quedi alleugerit amb tocs d’humor i de música. Un alleujament puntual que, en qualsevol cas, no resta pes específic a les qüestions amb què s’enfronta.
Szpunberg considera que l’obra no deixa de ser la gran celebració de la vida que el seu pare hauria volgut. Però, de vegades, celebrar la vida també implica celebrar d’alguna manera la mort d’allò que ha deixat de ser el que era. Tot plegat, preguntant-se per què el mateix sistema que no inverteix prou quan es tracta de pal·liar aquestes multidependències convida alhora a no pensar gaire en la mort, l’envelliment, el dolor i la degeneració dels cossos: quan arribi, ja t’ho trobaràs.
L’AUTORA REMARCA EL RESSÒ SOCIAL I EXISTENCIAL QUE HA VOLGUT DONAR A AQUEST TEXT, QUE ALHORA ÉS MOLT ÍNTIM