Aquest cos no és el meu

A diferència d’altres companys a qui respecto i admiro, enamorats de la comicitat d’actrius de l’anomenada Nova Comèdia Americana com Tina Fey, Kristen Wiig, Amy Poehler i Melissa McCarthy, reconec que a servidor, i llevat d’algun gag aïllat, em fan més aviat poca gràcia. Evidentment, això de l’humor va per barris, però quan algú amb el riure fluix, com és el meu cas, reacciona com si tingués davant un inspector d’Hisenda quan les té en pantalla, és força significatiu. Però, entre tots aquests noms, hi ha una excepció: Amy Schumer. Un huracà còmic de conseqüències devastadores que vaig descobrir a l’estupenda Y de repente tú, de Judd Apatow, dos anys després que comencés el xou que la va llançar, Inside Amy Schumer, i que vaig recuperar a posteriori. I per què? Doncs perquè en aquests miserables temps de correcció política on qualsevol acudit pot ofendre, que algú com ella aposti per un humor de traç gruixut i una sana manca de pudor a l’hora de fotre-se’n de si mateixa diu molt de les seves intencions. Llàstima que aquí tinguem la seva versió més descafeïnada. I és una veritable llàstima, ja que ella era l’actriu ideal per posar-se en la pell de la Renee, una dona que aspira a un lloc de feina millor i que quan es veu al mirall només veu inseguretat. Sempre ha somiat amb deixar de ser invisible: vol ser atractiva, sexi, guapa. I en plena classe de spinning cau de la bicicleta i es pega un cop al cap. Quan es desperta, sembla que el miracle s’ha fet realitat: s’ha convertit en la dona que somiava ser: agosarada, amb confiança, que va a totes i, sobretot, es veu com a una supermodel. Però el que ella no sap és que el seu aspecte exterior continua sent el mateix d’abans… Aquest contrast entre la seva imatge i la seva actitud amb tothom és el que dona més joc a la parella de guionistes, Abby Kohn i Mark Silverstein ( Nunca me han besado), que debuten aquí com a directors. I que alhora són els culpables d’una història que comença bé però acaba per no ofendre ningú: no hi ha dolents ni se’n fot de les dones riques o guapíssimes; ni tan sols ataca la indústria de la cosmètica.

Una qüestió de confiança

En el fons, ¡Qué guapa soy! vindria a ser una barreja entre Amor ciego, dels germans Farrelly, El cambiazo i Big, el film de Penny Marshall protagonitzat per Tom Hanks, i que aquí agafa el rostre i el cos d’una altra superlativa comediant com Schumer, que compleix però veu com en aquest cas li tallen les ales, i a qui acompanyen una Michelle Williams que voldríem veure més fent comèdies i un rostre inoblidable com l’exmodel i actriu Lauren Hutton.

Un bon triumvirat que forma part d’un film que té com a objectiu denunciar la tirania dels cossos perfectes i desmitificar la bellesa i la perfecció física, i que per desgràcia es preocupa més pel fet de transmetre el missatge que de construir una història que fugi dels clixés de les comèdies romàntiques. Per exemple, el guió no explica gaire bé la transició que experimenta el personatge. I sí, d’acord, la confiança de cadascú és un factor fonamental per sobreviure, però, si algú creu que amb això n’hi ha prou, és tan ingenu com aquell o aquella que encara creu en els contes de fades.

¡QUÉ GUAPA SOY!

●●● ●●

DIR.: ABBY KOHN, MARC SILVERSTEIN. GÈNERE: COMÈDIA. INTÈRPRETS: AMY SCHUMER, MICHELLE WILLIAMS, RORY SCOVEL, EMILY RATAJKOWSKI, LAUREN HUTTON, NAOMI CAMPBELL. PAÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 110 MINUTS.