Farem del Tricentenari l’oportunitat d’escriure el nostre propi futur
Quan falten pocs dies per a l'inici de la commemoració nacional dels fets històrics del 1714 es van revelant progressivament els detalls dels actes que conformaran el programa. Un programa que estarà a l'altura de les expectatives de la ciutadania i de les exigències d'un Govern que –atenent el mandat del Parlament– considera aquesta commemoració un projecte estratègic per al país. Ho fem així perquè no és una efemèride qualsevol. No ho és pel que va significar aleshores. Els fets històrics que van succeir entre el 1707 i el 1714 tenen un impacte innegable en la nostra història moderna i contemporània; tant, que la sobirania perduda encara no l'hem recuperada plenament avui en dia. La Guerra de Successió va ser, abans que cap altra cosa, un conflicte global. És cert. Però no ho és menys que el fenomen admet una lectura en clau catalana, aleshores i ara. No només vam ser-ne l'escenari decisiu, sinó que els catalans de l'època van prendre-hi part de manera especialment activa. Per què ho feien? Aquella guerra no fou per als catalans una guerra successòria sinó un xoc de mentalitats. La seva motivació real en el conflicte fou la voluntat explícita de preservar els costums, les institucions, les lleis i la llengua propis davant l'intent uniformitzador sota l'hegemonia castellana que representava l'opció borbònica. I encara ens dolem de les seqüeles de la desfeta. És de justícia recordar amb rigor aquests fets i reconèixer la capacitat de resistència dels que ens han precedit en la defensa de la nostra identitat. Commemorar –amb la mateixa dignitat i normalitat que ho fan tots els països del món– és l'objectiu evident d'aquest Tricentenari. Però s'equivocarà qui pensi que és l'únic. Perquè els tres-cents anys dels fets del 1714 tampoc són una efemèride qualsevol per la seva coincidència amb una nova conjuntura que pot ser històrica. La cruïlla del 2014 ens ofereix l'oportunitat de mirar enrere i recordar una història que sovint ens han escrit altres. Però també ens ofereix la possibilitat, més estimulant, de fixar la mirada en el nostre futur i contribuir, entre tots, a escriure'l. Si la història l'escriuen els vencedors, convertim-nos en vencedors. És en aquesta clau que cal entendre el Tricentenari. Massa sovint, les urgències de tot tipus no ens permeten aturar-nos a reflexionar sobre el nostre futur. Però cal fer-ho si no es vol estar sempre a mercè d'un futur que altres decidiran per nosaltres.
Es de justicia recordar amb rigor els fets de 1714 i reconèixer la capacitat de resistència dels que ens han precedit” Si no som capaços de definir un futur atractiu per a tots els catalans, la nostra identitat s'esvairà”
Quin ha de ser el model educatiu de la Catalunya del demà? En quines iniciatives culturals i simbòliques es manifestarà la catalanitat? Quins sectors econòmics han de liderar la nostra recuperació? En quines tecnologies el país pot situar-se a l'avantguarda del món? Quin paper volem tenir en el concert internacional? Tenim les preguntes, que no són pas menors, i ara volem respostes, que mereixeran tot el talent i la reflexió. Esperem que el Tricentenari serveixi per habilitar espais perquè aquest debat col·lectiu, aquest diàleg cívic, es produeixi i fructifiqui. El talent sempre l'hem tingut –som un país creatiu i inquiet–. Ara, a més, és el moment. El Tricentenari ha de ser una crida al teixit social de tots els racons del país, una invitació a agafar-ne les regnes i posar l'accent cívic a la commemoració. La dificultat dels reptes que afrontem reclama el concurs del conjunt de la ciutadania per superar-los amb èxit. La commemoració dels fets del 1714 és una obligació contreta amb la ciutadania i amb la història. Però volem que sigui també una eina útil al servei de la ciutadania i que ens permeti escriure el nostre propi futur. Reimaginar, cohesionar i projectar Catalunya són també objectius d'aquest Tricentenari. I són un compromís inequívoc d'aquest Govern, en la mateixa mesura que haurien de ser-ho de qualsevol que escolti la ciutadania a qui es deu. Són indestriables, doncs, el nostre esdevenidor i el nostre passat. I a la inversa. Si no som conscients del llegat dels catalans que ens van precedir, la nostra diagnosi serà errada i, en conseqüència, també ho serà qualsevol escenari que se'n desprengui. I si no som capaços de definir un futur atractiu per a tots els catalans d'avui i els del demà, la nostra identitat llanguirà i s'esvairà, indistingible. Aquí és on rau la pertinència de la celebració del Tricentenari, que ha de ser el nexe entre passat i futur. Ha de ser l'espai on enfortir els llaços de la nostra identitat compartida i, al mateix temps, on tots puguem participar en el disseny del nostre futur. Avui, tres-cents anys després, el futur és a les nostres mans.