Carta a Espanya

Benvolguda Espanya. Sóc un dels teus fills, amb forts lligams familiars i afectius amb persones de tot el teu territori. Amb el procés de l’últim Estatut m’he sentit humiliat pel poder, el poder inhumà que ha malbaratat les mútues relacions afectives entre les nostres gents, sempre nobles, sempre generoses.

Mentre Catalunya no pugui en una votació democràtica elegir el seu futur, les nostres relacions s’empobriran, perquè ja mai més molts catalans no renunciarem al nostre anhel de llibertat. Per què, doncs, continuar amb aquest sofriment inútil, si, en el fons, fos quin fos el resultat de la votació, moltes coses continuarien més o menys igual, però amb una harmonia mútua infinitament superior a la que tenim ara? El poder cruel m’ha fet independentista. Ara desitjo recuperar la nostra dignitat com a poble, sortir de la casa comuna, sense cap trencament ni ressentiment, tot mirant-nos als ulls amb una complicitat que ara no hi ha.

En una hipotètica independència, la doble nacionalitat, la cooficialitat de les dues llengües, la millora substancial de les nostres relacions actuals, tan malmeses, i el manteniment d’una solidaritat més justa i equilibrada ens podrien ajudar a assolir una nova situació en què tothom se sentís més a gust.

No sé si ho arribaré a veure, però mai deixaré de pensar-hi. Potser, amb el darrer batec del meu cor, els meus ulls cansats albirin una Catalunya i una Espanya que en igualtat de condicions s’estrenyin finalment les mans amb un afecte autèntic. A. MUSSONS REQUESENS Quart