Gràcies, Raimon

Te’n recordes, Raimon? Érem a finals dels anys seixanta i vam decidir fer un volt musical i testimonial pels pobles de Catalunya. Jo coneixia gent a l’Escala i allí vam dirigir-nos a muntar un recital subversiu pels bars o locals del lloc. Però els dos bars als quals ho vam proposar se’ns van esmunyir amb una excusa o altra. I va ser només a Cal Pancho, a la taverna d’un pis més aviat tronat, que l’amo ens va deixar fer el recital-míting de Raimon.

Uns anys més tard, ja cap als noranta, jo vaig escriure un parell de llibres a favor de la independència de Catalunya. Però ara no fou la por dels bàrmans sinó la ironia de bastants amics i coneguts que va desautoritzar-me, dient que jo només tenia idees

pintoresques –i a fe que aleshores sí que ho eren–. Avui, en canvi, han crescut com bolets uns sobiranistes nous de trinca que, com tants espanyols, entenen que la sobirania no és un concepte analògic sinó digital, o cara o creu. I és lògic que aquests sentin una autèntica esgarrifança enfront dels que veien i veiem la llibertat del nostre país com una problemàtica àrdua i magnífica possibilitat que, com tot en aquest món, comporta la seva quota de sang, suor i llàgrimes; el seu cost-benefici, com diuen ara els economistes, o simplement el crit que en aquest mateix diari van llançar l’Antoni i la Pilar.

No, no és pas que vulgui menystenir els ferms i valents independentistes que vénen de lluny, ni tampoc els joves que arriben de més a prop, però sí aquells que, a diferència de Foix, quan dormen tampoc no hi veuen clar, i quan somien beuen a galet. I sobretot, aquells que gosen acusar Raimon de no tenir sentiments patriòtics quadriculats, i que posen ara en dubte la força, l’eficàcia –i també el matís– del seu autèntic sentiment catalanista.

Gràcies, doncs, Raimon, per cantar encara millor que mai i per “tocar-hi” tant justament quan parles. XAVIER RUBERT DE VENTÓS Barcelona