Vargas Llosa

El sr. Vargas Llosa ha rectificat en una carta publicada en aquest diari –i que jo ja li vaig agrair– i ara ja coneix algun independentista a Catalunya. Allà on no sembla haver canviat, però, és en la seva obsessió per desqualificar el nacionalisme català. És una llàstima. Amb objectivitat i sense apriorismes, se n’adonaria que la voluntat dels catalans per decidir el seu futur té una base diàfanament democràtica, i que el 9-N no ha estat cap farsa, sinó un exemple de determinació cívica. Suposo que l’eximi escriptor coneix tots els esforços fets des de Catalunya per poder celebrar un referèndum legal i acordat amb l’Estat, com s’ha fet al Quebec o a Escòcia, o fins i tot una consulta emparada per la llei, i no dubto que també coneix les contínues negatives de l’Estat i els impediments imposats.

A Catalunya, en tot moment, s’ha volgut conèixer la voluntat de tots els seus ciutadans. No és pas el nacionalisme català qui té por que es debati, s’expressi i s’acrediti lliurement a les urnes aquesta voluntat. Objectivament, aquesta por només la tenen les institucions de l’Estat, i és allà on es pot trobar la farsa democràtica a la qual es referia el sr. Vargas Llosa i un immobilisme irracional que, sense proposar-s’ho, genera cada dia més desafecció cap a Espanya.

El nacionalisme català no és identitari, sinó cívic i d’arrel profundament democràtica. Només cal conèixer la societat catalana per constatar que aquí no hi ha ni adoctrinaments, ni imposicions, ni fractures socials, ni odis. Hi ha la voluntat d’una societat que se sap major d’edat i amb tot el dret del món de decidir el seu futur. Podríem parlar d’història i podríem parlar de cultura, però, sobretot, el que Catalunya vol és parlar de democràcia.

JOSEP A. DURAN I LLEIDA President del comitè de govern d’Unió