Els pares i el futbol

Sóc mare d’un nen d’onze anys al qual, per sort –o almenys això pensava fins ara–, li agrada jugar a futbol i formar part d’un equip i d’un club. Un dels objectius és que els nens aprenguin a jugar d’acord amb uns valors com el respecte, la companyonia, la responsabilitat, el compromís, l’esforç i la humilitat.

Als pares ens agrada anar als partits i veure com els nens gaudeixen jugant. Però anar-los a veure s’està convertint en un es- port de risc. Últimament només veig pares que quan són al camp es transformen. S’exalten, s’enfaden, criden, critiquen, salten al camp, es queixen i insulten, ja siguin els nens, l’entrenador, l’àrbitre o l’afició contrària. Però quin exemple estem donant als nostres fills? Això és el que volem que aprenguin? I si demà són ells els entrenadors o els àrbitres? Què ens està passant?

He sentit vergonya i, el que és pitjor, he arribat a tenir por. Estem parlant de persones i el respecte no s’hauria de perdre mai. Els pares, els clubs, els àrbitres i la Federació Catalana de Futbol hauríem de reflexionar i fer-hi alguna cosa.

Hi ha actituds i comentaris que són inacceptables i intolerables, i encara em semblen més greus quan els que ens estan sen- tint són els nostres fills. Ells només volen jugar i gaudir. Reflexionem, si us plau, sobre l’exemple que els estem donant i el que els estem ensenyant amb la nostra actitud i comportament. Alguna cosa ha de canviar i alguna cosa hem de fer diferent. Tots som persones i tots tenim dret a ser respectats. KÀTIA PIÑOL TORRES Sabadell