Ciutadans invisibles

Avui fa bon dia, hi ha mercat i es respira un ambient agradable. En una cantonada, hi ha una dona. Allà de peu davant la terrassa d’un bar. Es veu que està embarassada, a punt de parir molt probablement. Porta la roba bruta i descuidada. Se li veuen les cames, inflades, vermelles, amb ferides. Porta el cabell curt, ros, podria ser una dona guapa. Té la cara plena d’esgarrapades però no són recents, s’han fet crostes i semblen profundes. No es mou, està desorientada i la gent passa al seu voltant, esquivant-la per no topar-hi. Jo faig el mateix, tinc pressa i no paro.

Ara han passat tres quarts d’hora des que m’he creuat amb ella. Ja no tinc pressa i decideixo anar a veure si encara continua per la zona. No la trobo i pregunto al bar. De fet, la coneixen. La cambrera m’explica que sempre està pel carrer, que li ofereixen menjar, un cafè i ella es nega. Diu que ha trucat a la policia, però la dona ha sortit corrents.

De totes maneres trec el mòbil i marco el 061, tampoc sé molt bé on s’ha de trucar en una circumstància així. Els hi explico la situació i m’informen que si és major d’edat i no vol acceptar ajuda no se la pot obligar, que són situacions socials legalment complicades. Resumint, podríem dir que no s’hi pot fer res.

M’imagino el final escrit de la història d’aquesta dona. I la del seu fill? Podrà ell almenys començar una història? Em vénen tantes coses al cap... Tots hem vist pels carrers de Barcelona circumstàncies similars, però aquesta en particular, suposo que pel fet d’estar embarassada, m’ha cridat molt l’atenció. Ha despertat en mi l’ànima crítica cap a un sistema que tolera la situació d’alguns dels individus de la societat. Molts cops són gent malalta, drogoaddicta, alcohòlica o que no ha tingut l’oportunitat de triar. Fa pena veure com som capaços de creuar-nos amb una realitat tan dura i que ja no ens afecti. CATERINA PEREIRA BORRÀS Barcelona