El llarg camí de tornada

Després dels comprensibles embussos de trànsit per Berlín en acabar el partit de Champions, vam arribar a l’aeroport de Schönefeld cap a la una de la matinada. El nostre vol sortia a les 2.30 h. Vam entrar en una primera nau on s’havien improvisat diverses paradetes de menjar i beguda. A la cua d’una d’elles, sento com el noi de darrere meu li diu a un altre que està embarcant gent en vols que no són el seu. La sensació de caos em va començar a envair. Vaig abandonar la cua i vaig fer via cap al control de seguretat. D’allà, s’arribava a una altra nau molt gran on els milers de persones que érem ens dividíem en diverses cues cadascuna de les quals esperava davant d’una porta que donava a les pistes, però que mai no s’obria. Comença l’eterna espera. I continuava arribant gent. Al cap d’una hora, una dèbil megafonia va anunciar allò que ja era un secret de domini públic: que agaféssim el primer avió, independentment de l’hora i número de vol que tinguéssim assignats. La crispació augmentava. Les portes no s’obrien des de feia estona. La majoria hem pagat uns diners desproporcionats per aquest vol. Sentim xiulades, girem el cap i veiem com en una de les cues s’ha entreobert la porta i estan deixant passar gent amb comptagotes. Finalment la porta de la meva cua es va entreobrir, havien passat tres hores. A través de la porta de l’hangar, es veu aquell infern de milers de culers que encara esperen i em pregunto com és possible aquest caos. Encara, avui, m’ho pregunto. ELISABET BERTRAN MAZÓN Viladecans