Dia sense mòbil

Jo, que pertanyo a aquesta minoria que no tenen telèfon mòbil, m’agradaria proposar que per un dia, el que es vulgui de cada any, els mòbils desapareguessin del món. Un dia sense mòbils? I si l’exemple s’escampa i aquest dia passa a ser cada dia? Déu no ho vulgui! Ni Satanàs tampoc!

Què seria un sopar sense el continu grinyolar de simfonies en l’aparell que ens recorden que tenim un munt d’amics que no ens obliden ni un instant, però nosaltres ignorem els que tenim davant? La gent que camina i passeja pel carrer podria recordar que la forma natural de fer-ho és amb el cap aixecat (com l’homo erectus), i així recuperaríem aquell vell ritual de saludar-se mirant-nos als ulls amb un somriure. Els endolls (els elèctrics) deixarien de ser un bé preuat i l’expressió “s’ha acabat la bateria” tornaria a voler dir “baixeu del cotxe i empenyeu”. La paraula wifi ens sonaria a francès i tant ens en fotria que l’hotel, el restaurant o el bareto en tinguessin perquè els megues no es mengen ni es beuen. La connexió sempre seria bona, perquè parlant la gent s’entén. El “mans lliures” tornaria a tenir el seu digne significat, que els dits i les mans reclamen llibertat per no passar tantes hores teclejant. Les càmeres fotogràfiques tornarien a ser el testimoni dels esdeveniments i podríem tornar a fer una foto sense que ningú ens en fes una a nosaltres. Les selfies s’acabarien. Tornaria l’autoretrat on es pot observar que no tothom té un braç. Les xarxes socials deixarien de ser una xacra social, el mur tornaria a ser un dels millors treballs de Pink Floyd i un tuit, l’agradable melodia d’un passerell vigatà al bosc. Les fotos dels éssers estimats es tornarien a portar a la cartera... ROBERT LLUÍS SERRA Subscriptor Calella