Rosa Maria Sardà
Amiga dels seus amics, intel·ligent, generosa, tossuda, grandíssima actriu dramàtica, tendra, emotiva, emocionant, imaginativa, punyent com la tramuntana que bufa amb insistència fins que t’arriba al mig del cor i et desfàs en un mar de llàgrimes; solidària, sarcàstica, grandíssima actriu còmica (ella ho nega: diu que només explica coses que, ves a saber, fan gràcia) fins a fer-te també plorar però de riure; llunyana, propera, simpàtica, antipàtica, dòcil, esquerpa, feminista, femenina, insistent fins a tocar el moll de l’os del personatge que interpreta dalt d’un escenari o darrera una càmera, obsessiva fins a collir el darrer sentit dels replecs que amaguen les paraules; apassionada d’històries antigues, assedegada d’històries noves, d’alegria, de justícia; acollidora, d’esquerres, tremendament forta, terriblement fràgil, amb una mirada que fa créixer el talent dels seus companys; i encara moltes més coses... Admirada, respectada, estimada; i sobre tot gran, grandíssima rosa maria sardà...
___ Lluís Pasqual
Director teatral
Biofilmografia Actriu de cinema, televisió i teatre, Rosa Maria Sardà, nascuda a barcelona l’any 1941, ha arribat a ser tan popular com respectada en tots els terrenys per on s’ha mogut. La seva trajectòria començà de manera vocacional i autodidacta, pujant a l’escenari per primera vegada a l’obra Cena de matrimonios, d’Alfonso Paso. A partir d’aleshores van arribar autors consagrats com Samuel Beckett amb
Tot esperant Godot, Bertolt Brecht amb Mare coratge o Arnold Wesker amb Sopa de pollastre amb ordi. Tanmateix, la carrera teatral de Sardà s’ha caracteritzat per la seva proximitat amb autors catalans i espanyols. El seu primer paper protagonista va ser l’any 1969 de la mà de Ventura Pons amb Knack, inici d’una prolífica simbiosi tant als escenaris com a la gran pantalla. Posteriorment, van ser autors i directors com Terenci Moix, Josep Maria Benet i Jornet (com a actriu a Quan la
ràdio parlava de Franco i com a directora a Ai carai i Fugaç), Lluís Pasqual (el 1999 codirigint amb ell i Josep Maria Mestres Canonada Brossa), Adolfo Marsillach (el 1982 amb Yo
me bajo en la pròxima, ¿y usted?), Josep Maria
de Sagarra (el 1992 amb L’hostal de la Glòria) o Mario Gas, entre d’altres, amb els qui va establir una reeixida sinergia professional. Sardà ha estat reconeguda pels seus personatges de comèdia com també pels registres dramàtics, àmpliament representats a la gran pantalla. En tots dos àmbits, han estat molt importants les seves col·laboracions amb
pons a les pel·lícules El vicari d’Olot (1981), actrius (1996), Carícies (1997), Amic/Amat (1999), Anita no perd el tren (2001), Barcelona (un mapa) (2007) i Any de Gràcia (2011) però també en obres d’altres destacats cineastes com Fernando Trueba (La niña de tus
ojos, 1998), Pedro Almodóvar (Todo sobre mi madre, 1999), Daniela Féjerman (A mi madre le gustan las mujeres, 2001) o Icíar Bollaín (Te doy mis ojos, 2003). L’actriu, de fet, ha estat sempre a prop del seu cinema, oferint el seu portentós caràcter i talent amb interpretacions protagonistes o secundàries en obres d’autors representatius del cinema català. A la seva trajectòria cal sumar-hi papers a films de Francesc Bellmunt (La ràdio folla, 1986; Ratita ratita, 1990), Josep M. Forn (Ho sap el
ministre?, 1991), Antoni Verdaguer (Parella de tres, 1995), Francesc Betriu (La duquesa roja, 1996) o Joaquim Oristrell (Sin vergüenza, 2001, valent-li el Goya a la millor actriu de repartiment). Ha estat presentadora en tres ocasions (1993, 1998 i 2011) dels Premis Goya i ha mostrat el seu ampli registre artístic en programes-espectacle com ara Una hora amb Vittorio Gassman, Per molts anys! i Festa amb Rosa Maria Sardà. També ha tingut destacades intervencions a la ficció de la petita pantalla a sèries com Villa Rosaura (1994) i Homenots (1999) o a telefilms com La Rambla de les floristes (Orestes Lara, 1986) i Las
amargas lágrimas de Petra von Kant (José Manuel Armán, 2001). Com no podia ser de cap altra manera, aquesta contrastada trajectòria s’ha vist reconeguda en diverses ocasions amb guardons com el Sebastià Gasch del Fad (1979), el memorial Margarida Xirgu (1979-80), els Nacionals de Teatre i Cinema de la Generalitat, dos premis Goya, un Fotogramas de Plata, dos premis de la Unión de Actores, dos Premis Butaca, dos Premis Max, una Creu de Sant Jordi i moltíssims més. Amb tots ells, i ara amb el Premi Gaudí d’Honor – Miquel Porter de l’Acadèmia del Cinema Català, es reconeix una trajectòria tan extensa com rica i un caràcter únic, radical i avantguardista.
«Punyent com la tramuntana que bufa amb insistència fins que t’arriba al mig del cor i et desfàs en un mar de llàgrimes»