Arrogància i supèrbia

No hi ha pitjor defecte en un polític que considerar l’arrogància com una qualitat. I és que l’ar- rogància és el primer graó cap a la supèrbia. Aquesta reflexió m’ha vingut, diàfana, nítida, transparent, en sentir la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, valorant la desviació del dèficit del 2015 i contraposant-la als suposats mèrits de l’Executiu (en funcions) aconseguits amb les seves polítiques econòmiques. A aquesta percepció s’afegeix la que vaig tenir en sentir el senyor Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, quan anunciava l’augment del dèficit. Ho feia acusant algunes autonomies (no cal citar noms) com un nen petit que fa responsable de la seva trapelleria un company de classe: “Ha estat ell, senyu! Jo no he fet res!”.

Què hem fet, Senyor, per merèixer-nos aquests governants tan arrogants, superbs i mediocres? IGNASI RODA FÀBREGAS Bellaterra