Veiem però no mirem

Com cada dia, arriba l’hora de treure el gos a passeig. Mentre anem aturant-nos ara en un arbre ara en un altre, em poso a mirar al meu entorn, aixeco la mirada i veig, en un balcó, un ancià assegut en una cadira de rodes contemplant el carrer.

Avui plou. Tornem a fer la ruta de cada dia i en arribar al balcó on ahir vaig veure l’ancià, el torno a veure, avui, però, a l’altre costat del vidre perquè plou. Mentre continuem passejant em pregunto: qui sap quant temps fa que l’ancià és allà? Per què fins avui no l’he descobert? Potser viu sol? Potser el balcó és el seu únic lloc de comunicació amb els altres? Com pot ser? Si cada dia fem el mateix recorregut, com pot ser que fins ara no hagi pogut veure que hi era?

Realment moltes vegades anem pel carrer només veient i no mirant. No mirem la gent que passa, no observem el que succeeix al nostre entorn, no tenim en compte les necessitats dels altres, no busquem alguna cosa al nostre entorn més enllà de nosaltres. Anem a la nostra! Ara, això sí, quan és el moment de xafardejar, no ens en perdem detall.

Cal que aprenguem a mirar i no a veure, cal que estiguem pendents del que passa al nostre entorn, cal que obrim els ulls i el cor al proïsme i no cal que esperem que la televisió ens mostri imatges esfereïdores com les dels refugiats sirians per commoure’ns i adonar-nos que hi ha qui ens necessita. M. TERESA PRAT Banyoles