La Casita Blanca

He llegit l’article “Assalt a la Casita Blanca” (Viure, 28/ III/2016) i vull explicar una anècdota. Un capvespre, en deixar la guàrdia, el company que l’havia de seguir em va pregar si li podia fer també la de la nit. Li havia sortit un affaire amb una dama sueca que aquella nit estava de pas per Barcelona. Com que a la clínica de Nostra Senyora del Coll aquella nit es presentava tranquil·la, vaig fer-li aquest favor. Aquesta clínica era a prop de la Casita Blanca.

Estava mig adormit en una poltrona, quan sento un gran rebombori. Veig el meu col·lega amb un llençol acompanyat per cinc persones més. No sabia si somiava, de moment no vaig clissar si eren homes o dones, tots tapats com fantasmes i descalços com ànimes del purgatori.

“Quina festa és aquesta?”. “Quina festa! Érem a la Casita Blanca i ens han atracat. Ens han deixat en pilotes i només tapats amb llençols i cobrellits. Així hem pogut arribar fins aquí. Ens han ficat a l’ascensor com sardines. Aquest –senyalant un d’ells– és boig. Ha volgut prendre-li el naranjero quan han obert a baix. En tocar el dos els atracadors, carregats amb farcells plens de roba, sabates, pessetes i joies, ens han dit que esperéssim cinc minuts abans de sortir, si no ens fregien a trets. Hem de telefonar als amics, perquè no podem tornar a casa així!”.

No van tardar gaire a sortir de la clínica com d’una sastreria. La dama del meu amic va tornar a l’hotel vestida i amb còfia d’infermera. Llàstima, es va quedar sense res, ni el passaport, però s’ho devia passar molt bé! DOMÈNEC LLAVALLOL Barcelona