El que va poder ser

“Una Catalunya independent seria un dels països més rics del món”. Prou es guarden els independentistes de dir frases tan optimistes. No obstant això, l’autor n’és Kenneth Rogoff, ex-alt càrrec de l’FMI. Naturalment, els grans mitjans de l’Estat no se’n van fer mai ressò, com tampoc es va sentir a parlar de les especulacions de Finn Erling Kydland, James Mirrlees i Gary S.Becker, tres Nobel d’Economia que creien que la separació no seria un problema per a Catalunya. Evidentment, cap d’ells no és un sobiranista català. Simplement, veuen el que són faves comptades, que l’enorme desproporció entre el que paguem i el que ens retornen és una rèmora per a la nostra economia.

Encara tinc el somni que els meus néts no hagin de patir per si funcionarà, com Déu mana, Rodalies, per si no hi ha diners per fer guarderies o per si seguirem pagant el triple de peatges que la resta de l’Estat. Però el somni sembla que no acabarà bé: a sobre que és una tasca prou difícil d’assolir, s’hi ha afegit l’obstacle més insalvable (els de casa, quanta raó tenia Aznar). Els que es vantaven de ser els autèntics han resultat ser tan purs que no accepten res que no lligui amb la seva filosofia anticapitalista. Al·lèrgics al pacte, no els importa la trascendència del moment. Gràcies per tot, CUP. M. LLUÏSA PUIG Barcelona