Estudiants a temps complet

Fa dues setmanes, a la meva filla que té 18 anys i juga (jugava) a bàsquet en un equip de Barcelona, per edat li tocava pujar a la categoria sènior, però va decidir que ho deixava perquè va veure que no podria compatibilitzar els futurs estudis a la universitat amb els entrenaments que exigeix un equip que juga en aquest nivell amb tres entrenaments setmanals. La circumstància d’haver escollit una carrera de ciències, en aquest cas Biologia, significa que les classes no solament siguin al matí, sinó que també n’hi hagi a la tarda. Aquestes classes de tarda no sempre són a les mateixes hores i dies, sinó que van canviant. Per tant, és impossible compaginar d’una manera regular ambdues activitats.

Però aquest problema no només se’l troba la gent que vol practicar un esport de competició, sinó també els estudiants que vulguin o necessitin treballar, ja que els és veritablement difícil fer-ho. Jo mateix he tingut la sort de poder treballar i estudiar a la vegada: avui em seria totalment impossible.

Haig de confessar que com a pare m’ha afectat molt aquesta situació, ja que he vist que, des dels 8 anys que la meva filla va començar a jugar a bàsquet, ara s’ha trencat un vincle amb el món de l’esport i tot allò que comporta –relacions i amistats– per culpa d’un absurd i injust model educatiu al nostre país. Per què la universitat no té un horari racional que permeti poder practicar esport i estudiar/treballar a la vegada? El cas de la meva filla és el mateix amb què s’estan trobant molts joves. Sembla mentida que les nostres autoritats universitàries tinguin tan poca sensibilitat en aquest tema, ja que tant es defensa la relació entre fer esport i mantenir una vida sana i, en canvi, el que s’aconsegueix realment és tot el contrari. RAMON CASALÉ I SOLER Subscriptor Barcelona