Mascotes

A mi, al contrari que al senyor Santandreu, sí que m’agraden els gossos, o més ben dit m’agradaven. A casa teníem un petit hortet i un jardí i sempre hi ha hagut un gosset, que no va molestar mai a ningú, no li vam permetre seure a cap cadira –llavors no hi havia sofàs– ni ficar-se al llit de ningú; tenia la seva caseta, els seus estris per menjar i beure, el trèiem lligat i amb morrió per si de cas li agafava per fer servir les dents, i l’estimaven molt, però mai no se’l va considerar un fill. Era impensable dur-lo a cap botiga, què hi feia un gos a la fleca, a la carnisseria o a qualsevol botiga? Els gossos fan pudor; malgrat que els rentin i els posin antiparàsits, l’olor hi és.

Aquest escrit és en suport del senyor Gonzalo i altres persones que volem que l’Administració faci quelcom per aturar aquest creixement desmesurat i incontrolat d’animals de companyia i sancionar els amos incívics, que són molts, que deixen que les mascotes –ara s’en diu així– defequin i pixin per tot Barcelona.

PILAR SALÓ GÓMEZ

Barcelona