Deures escolars

No anem bé en el tema dels deures escolars. Fa ben poc, i encara ara hi ha mestres i famílies que ho defensen, les millors escoles eren les que posaven més deures, perquè “tenien més nivell”. Ara, ens hem passat a l’altra banda: en nom del temps lliure del nen, no n’hi ha d’haver cap, de deure, i, enmig d’un vent de renovació pedagògica, que ja tocava, molts pares i mares s’han llançat a defensar una escola sense deures amb el mateix convenciment que posaven els seus predecessors quan exigien que els nens tinguessin deures cada dia, cada cap de setmana i, sobretot, per vacances. Segons articles apareguts als diaris, alguns pares han amenaçat, fins i tot, amb una espècie de desobediència escolar impulsada per ells mateixos consistent en el fet que els nens no facin els deures de cap de setmana.

Posem les coses al seu lloc: l’excés de deures no és bo, ara bé, reduir el que els nostres infants no tinguin temps per jugar o vagin estressats al fet de tenir tenir-ne és, al meu parer, voler simplificar i, com succeeix habitualment, fer recaure sobre l’escola la responsabilitat d’una qüestió tan complexa com és la situació sòcio-laboral-familiar.

Esclar que cal un debat sobre educació entre escola i família, però no oblidem, com a pares, i abans de llançar-nos a innovar pel dret, que al nostre costat, compartint l’educació dels nostres infants, tenim uns mestres que són professionals de l’ensenyament amb coneixements, eines i criteri per saber portar –i explicar-nos– adequadament els reptes educatius que se’ns plantegen a cada moment.

No ens esverem, doncs, pensem que els adults d’avui dia hem tingut deures o no (més aviat sí), i tots hem sobreviscut. Parlem amb calma, analitzant bé la situació per arribar a les conclusions més beneficioses possibles per als nostres fills i, sobretot, que no se’ns acudeixi estimular-los a desobeir els seus mestres. M. ROSA CAMPS MORALES Torrelles