Nens adoptats

Des de fa tres anys sóc mare d’una nena nascuda a la Federació Russa, que havia estat en una institució tutelada per l’Estat. Durant aquests anys mai ningú no la va acaronar, no li va fer cap petó ni la va abraçar, o com a mínim no ho van fer com ho fa una mare o un pare.

L’emoció que vaig sentir quan la vaig anar a conèixer no la puc explicar. Però aquesta emoció encara és més gran quan la veig gaudint dia rere dia de qualsevol cosa. És cert que aquests nens han patit una experiència traumàtica, i que els pares els hem d’acompanyar per poder superar-la, però això no significa que no puguin omplir-nos de felicitat igual que ho fa un fill biològic.

Em sembla terriblement injust que els articles publicats en molts diaris (a La Vanguardia “Adopcions truncades”, Tendències, 6/ XI/2016, i “Milers de catalans adoptats a l’Est pateixen alcoholisme fetal”, Tendències, 29/IX/ 2016) tractin l’adopció només des d’un punt de vista negatiu, traslladant a la societat que tots els nens adoptats, i especialment els nascuts en països de l’Est, són hiperactius, agressius i conflictius. Haurien de parlar també del gran nombre d’adopcions exitoses, dels nens que s’integren dins la família i l’entorn social, i de l’enorme felicitat que sentim els pares de veure’ls créixer.

EULÀLIA SABATER

Barcelona