Cap a l’abisme

La victòria de Trump, i de la dreta en general, és el triomf de la por i la ràbia. Por al de fora, al diferent, por que el pobre que ve de nou ens tregui la petita misèria que gestionem cada dia, por que les guerres que hem provocat ens atrapin, etcètera. Necessitem gent que ens prometi que aixecarà murs, que ens protegirà, que ens digui que més val boig conegut que savi per conèixer, que ens faci sentir que som una gran nació amb trets diferencials que ens distingeix en aquest món global. Ràbia perquè el futur no és el que ens havien promès, perquè cada cop som més pobres i més titelles en mans de no sabem ben bé qui. Les xarxes socials són una vertadera deixalleria on es pot trobar el pitjor de l’ésser humà; emparats en l’anonimat hi surt l’enveja, la mediocritat, la falta d’esperit crític, la demagògia, etcètera. El tuit triomfa, l’anàlisi profunda no existeix.

Per què som tan infeliços? Per què tota aquesta ràbia no la canalitzem i la utilitzem per canviar les coses? Doncs perquè no trobem el canal: els que treballen per la igualtat, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, estan dividits i alguns exhibeixen una superioritat moral que ofèn a molts. I no són capaços de generar il·lusió, potser l’únic antídot contra la por i la ràbia.

I perquè nosaltres tampoc no som capaços d’apartar els ulls dels realities, on surt el pitjor de cada casa, que ens entretenen i ens fan oblidar per una estona que anem cap al desastre, ni de la pantalla del mòbil, que ens té hipnotitzats. I mentre estem tan entretinguts, els qui hem escollit no només no ens salven, sinó que ens acosten cada vegada més cap a l’abisme.

NÚRIA CARRERAS JORDI

Banyoles