Mimetisme social i col·lectiu

L’home (com les abelles i les formigues) està considerat un animal social i s’estructura com a ésser gregari dins d’un territori comú, on viu i conviu. Això comporta una forma de vida més aviat sedentària, que es regeix per un horari molt estandarditzat i que determina estar supeditat, quan no lligat, a aquesta societat. Seguim sent esclaus de l’horari.

És cert que la meteorologia del calendari marca moltes pautes de conducta social, però no és menys cert que també hi ha una mena de mimetisme que ens marca i ens condueix a fer tots el mateix i durant les mateixes dades, establint unes pautes de conducta col·lectiva i marcant una escala estratificada en funció de l’estatus social o poder adquisitiu que un té, vol tenir o vol aparentar. Tot mimetisme implica una igualtat o, més ben dit, una igualació; fins i tot se li pot donar un caràcter aparentment democràtic, la qual cosa és del tot incerta, ja que la base de la democràcia és la llibertat i la llibertat és personal i intransferible. Supeditar el nostre comportament a modes, costums i fer el que tothom fa, redueix i condiciona aquesta llibertat.

On més ens podem trobar aquest mimetisme és dins de l’oci i la diversió, quan se segueixen les activitats de moda sense cap altra consideració. Una prova d’aquest mimetisme gregari la tenim en aquests macroconcerts que impliquen una supeditació al mimetisme social, on trobem també interessos econòmics molt importants, i aquest mimetisme porta implícita una bona dosi de manipulació.

Efectivament, la joventut és molt més susceptible a aquest mimetisme gregari que determina el seu comportament i posa a prova la seva maduresa i personalitat. Si vols ser lliure, sigues tu mateix i no caiguis en la moda o en el parany del “tothom ho fa”.

JESÚS GARCIA BOADELLA

Lleida