La pujada de gener

Tota la vida he sentit la famosa frase “la cuesta de enero”. La sento fa anys i panys, anys enrere quan les coses anaven força bé a tothom, quan tots teníem feina, pagàvem menys impostos, estàvem informàticament menys controlats i diuen, fins i tot, que tot era més barat, i segurament malbaratàvem a a tort i a dret. Avui dia, amb una crisi galopant, aquella que deien s’acabaria aviat, més aviat diria jo que la cosa ha empitjorat i mai no tornarem a recuperar el que teníem. Quan jo era molt jove, he de dir que mai no vaig acabar d’entendre allò de “la cuesta”. Treballava a l’estiu, tenia quatre calés per a roba, viatjar i l’escola d’idiomes d’hivern. Tenia una feina de temporada i era suficient per viure tot l’any.

Però aquest any sí m’he recordat de la coneguda dita tan popular i que tanta gràcia em feia. Ara sí que puc ben assegurar el que és la maleïda pujada de gener, que, siguem sincers, en català sona fatal. Ara tinc feina tot l’any, no puc pas viure només de treballar de temporada, però em paguen quan volen, o sigui que el meu estat de cash està sempre penjant d’un fil. Les meves despeses han augmentat, ara visc sola i aquell nòvio hippy amb qui compartia lloguer va marxar. Surto poc de nit i més de dia, però no m’agrada gens pagar: això no ha canviat. Tampoc m’he tornat més generosa ni altruista, sempre he pensat que si els catalans tenim fama de garrepes doncs s’ha de fer país!

El que costa engegar el mes de gener no té nom, però, senyors, ànims! Els prometo que el superaran, drets o estirats a terra. Especialment perquè després arriba el febrer, que també és lleig, però només falten quatre dies per al març, quan fa un fred que pela per alguns i olor de primavera per d’altres. I sempre passen coses interessants al març, diuen.

MERCÈ ROIG FELIU

Calella