CARTAS DE LOS LECTORES

El tret al peu de Vidal

Quan sembla que una cosa marxa bé, estigues a l’aguait perquè vindrà algú i ho emmerdarà tot, i aquest serà un dels nostres. És el cas de l’exjutge Vidal, que en una conferència a Granollers se li acut dir que el Govern de la Generalitat té les dades fiscals dels catalans, fet que representa una il·legalitat. Deixant de banda el que hi pugui haver de veritat o de mentida en les declaracions de Santi Vidal, no puc entendre com es pot tenir d’activista del procés un senyor que, o bé fa declaracions de mentider o són pròpies d’un bocamoll.

És una llàstima el tret al peu que s’ha fet Santi Vidal a ell mateix i al procés, ja que d’ara endavant pesarà més aquesta errada que no pas el seu treball en la redacció de la Constitució catalana. Cal demanar al senyor Vidal que faci el seu darrer acte patriòtic, que anul·li totes les conferències programades, ja que dimitint de senador no n’hi ha prou, i desaparegui. Que marxi ben lluny, més de pressa que corrents.

Hi ha un altre motiu convincent per fer-ho, i és que els més bel·ligerants amb el procés ara estan desitjant més que mai que continuï donant conferències.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO Subscriptor Barcelona

Política catalana

No es pot negar que la política catalana ens sorprèn a diari. Només cal repassar la premsa per trobar gairebé cada dia les inevitables contradiccions entre polítics del mateix partit, les declaracions, a vegades desafortunades, de membres del Govern i, en definitiva, les habituals controvèrsies que no ajuden gens ni mica al procés, ans al contrari.

A més, aquesta manera d’actuar ens mostra clarament que ni la discreció, ni la unanimitat, almenys de portes enfora, ni certament un diàleg entre els membres del Govern és habitual. Tot això és perceptible llegint o escoltant les declaracions de la consellera Meritxell Borràs encoratjant els funcionaris a demanar festa per acompanyar als jutjats a Mas, Ortega i Rigau. Que una consellera demani això penso que no és ni coherent, ni elegant, ni molt oportú. Al contrari.

I, finalment, només faltava la desautorització del Govern de les paraules dites en una conferència de l’exjutge Vidal sobre pràctiques habituals irregulars per obtenir dades fiscals. Em fa l’efecte que no hauran de venir els de Madrid per fer descarrilar el procés, ja ens cuidem des de dintre de fer-ho possible.

RAMON RIU CODINACH Subscriptor Manlleu

Donar explicacions

Em sembla paradoxal. Quan l’exjutge Santiago Vidal va redactar l’esborrany de Constitució catalana era un savi aclamat per la multitud. I ara, arran d’haver destapat la caixa dels trons, resulta un bocamoll i un llenguerut. Com han canviat les tornes! Que gravíssim el que Vidal ha destapat! O és que el senador està dotat d’una imaginació prodigiosa i una enorme capacitat de fabular? Penso que no.

Així, estem tots manipulats? Ens han robat –presumptament– les nostres dades fiscals? Això és sagrat! Està tot dissenyat a la bestreta? Tot –presumptament– comprat, fins i tot jutges, per tal d’estar permanentment emparats a la hipotètica república catalana? Tot això ens amaga el Govern de la Generalitat? Aquesta és la nostra Catalunya? Em pregunto quin serà el pas següent.

Per descomptat que el Govern ha de donar explicacions als ciutadans.

C. VILLAR PEREARNAU

Barcelona

El cos d’agents rurals

Amb estupor rebo la notícia de les morts a trets de dos agents rurals per un caçador. Envio les meves condolences a les seves famílies i a tot el col·lectiu al qual pertanyien. És una tragèdia descomunal. Conèixer una mica el cos d’agents rurals és admirar-lo per tot el que fa en pro del medi ambient i l’entorn del nostre país.

Resulta que aquests funcionaris són els interlocutors entre l’Administració i la societat i un dels pocs col·lectius als quals se’ls permet tenir armes i van desarmats. Quina paradoxa! Amb inquietud em pregunto si és un fet aïllat o és un signe del nostre temps. La societat va cap aquí? Si un ésser humà és capaç d’això, de què no seria capaç? Es pot perdre els papers i matar dos homes només pel fet de que li demanin la documentació?

Quina mena de preparació tenia aquesta persona per portar un arma de qualsevol tipus? Amb ràbia llegeixo que l’autor dels trets diu que no se’n recorda de res. Ara que ha destrossat dues famílies, i arruïnat la seva pròpia vida, el mínim que podria fer és ajudarnos a entendre per què ho va fer. Què va fallar? Què podem fer perquè mai torni a passar?

PATRICK BONES Subscriptor Castelldefels

Pensión sin retención

Señor Montoro, ¿hasta cuándo seguirán considerando la pensión contributiva como una renta de trabajo? ¿No cree que durante nuestra vida laboral ya hemos soportado con creces la presión fiscal sobre la nómina? Generamos la pensión después de haber cotizado 35 años y el resultado es una pensión con más de lo mismo. Hay que tratar la pensión como una renta irregular, generada en el tiempo y aplicarle una tributación acorde a los 35 años. O dejarla sin retención, pues ya pagamos IRPF sobre la nómina.

RAMÓN DOMÉNECH

Sitges

Acollir els sensesostre

Llegeixo i veig les fotos del reportatge de La Vanguardia sobre les persones sense sostre que són acollides a l’església de Santa Anna (“Una església assenyala el camí als futurs albergs municipals”, Viure, 27/I/2017) i no puc evitar emocionar-me. Hi ha una gran càrrega simbòlica en aquesta església que acull els més pobres, les seves mascotes i les seves escasses pertinences.

Entenc que moltes d’aquestes persones no vulguin anar a cap centre d’acollida si no és amb els seus animals de companyia. He vist moltes vegades els carrers de Barcelona o Madrid gent sense sostre dormint abraçats amb el seu gos i com es cuiden l’un a l’altre. L’amor que els manca d’altres persones els hi dóna amb escreix l’animal que els acompanya.

Cal felicitar els qui han portat a terme aquesta iniciativa, que segur que marca el camí cap a on han d’anar el centres d’acollida municipals. Perquè no es tracta només de donar sostre i menjar, sinó d’acollir-los a ells i tot el que és important per a ells. Tot això sense oblidar que hem de fer tot el possible per evitar l’exclusió social, contra la qual s’ha de lluitar amb polítiques que corregeixin l’enorme desigualtat social. Compassió i solidaritat sí, però sobretot justícia social.

NURIA CARRERAS JORDI

Banyoles

Un presidente grosero

Donald Trump tiene dos virtudes: ser el único político que cumple con sus promesas, y lograr que la izquierda acabe respaldando el libre comercio. Salvando estos incisos, quería recalcar que el señor Trump no es sólo Donald Trump, es el presidente de Estados Unidos, máximo representante de su pue-

blo, y por ende, debe ser educado y respetuoso. Puede defender y tener las ideas que quiera, desde construir un muro (más bien ampliar el ya existente) o edificar una gran pirámide en el Medio Oeste.

Lo que no puede hacer es ser grosero y actuar como el matón de una discoteca. Si ha acordado una reunión con el presidente mexicano, no puede decir que o paga el muro o mejor que no venga. Tampoco legitimar la tortura en público, qué menos que disimular al menos de cara a la galería. Está claro que los que pensábamos que se moderaría en el poder nos hemos confundido.

JORGE IPIÑA PANDO

Bilbao

Ganar terreno al mar

La especulación crea irresponsabilidad, lo que hace que los municipios costeros le coman cada vez más terreno al mar y cuando un día el mar se pone bravo se lo lleva todo por delante. Algo parecido sucede especulando y urbanizado en los lechos de los ríos y en zonas inundables. Después, la historia siempre es la misma: ningún viejo del lugar recuerda algo parecido. Seguidamente, se exige ayuda por la especulación de unos cuantos.

ANTONIO LLENAS DALMASES

Igualada

Així no, Renfe

Des de l’institut Vescomtat de Cabrera d’Hostalric estàvem muntant una excursió amb tren a Girona i teníem un nen amb cadira de rodes elèctrica. Produïa una gran satisfacció veure com els museus, les esglésies i els diferents espais per on havíem d’anar ho havien adaptat tot, en la mesura del possible, per a l’accés de discapacitats. Preparar l’excursió ens va fer veure com la feina de tants anys per adaptar els espais s’havia fet bé. Per això la decepció va ser majúscula quan Renfe ens va dir que no ens podien assegurar que passés un tren regional adaptat en un horari determinat. A més, tot i que el tren fos adaptat i el nen amb cadira de rodes pogués pujar a Hostalric, la grua de l’estació de Girona no el podria baixar perquè els trens regionals no podien disposar d’aquest servei.

Però què és això? Que tot i que pugem al tren, perquè jo he comprovat que els trens que passen a aquella hora estan adaptats, vostès no poden portar la grua a l’andana? Que la feina de tothom se’n va enlaire perquè vostès no són capaços de pujar una grua perquè no està en el seu contracte? El que sí que està en el seu contracte és que han d’adaptar i oferir els seus serveis a les persones amb cadira de rodes. Per tant, si us plau, facin el favor de complir els seus pactes i adaptin els seus espais com ha fet la resta. Que la feina de tots no quedi en un no-res per la seva manca de sensibilitat i implicació amb la nostra societat.

JAUME AMAT ALBAREDA

Hostalric

Vivir el presente

Es habitual oír en las conversaciones lo rápido que pasa el tiempo. Ya estamos pensando en el verano. Es buena señal, en parte, que vivamos esta fugacidad del tiempo. Es indicio de que tenemos mil cosas y queremos hacer más. Pero la mayoría de las veces el activismo que vivimos es superficial, porque vivimos pensando en lo que haremos después. Podríamos llamarlo el futusente, el futuro estando en el presente.

Si de verdad viviéramos los instantes... ¡Cuántos instantes se desvanecen de nuestras manos como el agua! Vivir hoy, ahora, mi presente, con todas las ganas, con toda la capacidad, es el mejor propósito que se puede hacer es- te año. Porque es cuando somos capaces de compartir nuestro tiempo y nuestra vida con los demás. Instantes únicos que te enseñan que lo importante no es llegar a las propias metas, sino llegar con más gente a esa meta. Llegar bien acompañados.

Esta reflexión viene de un instante vivido con quien pensaba que no me podría enseñar nada más, por su edad o su capacidad: los instantes vividos con mi abuela son únicos. Cada vez que la voy a ver me recibe con cara de desconcierto, pero en seguida sonríe al explicarle quién soy y pasamos un buen rato hablando y riendo. Para ella son instantes únicos que se desvanecen rápido, pero muy felizmente vividos. Para mí son instantes que he de aprender a vivir con más intensidad para no olvidar. Como esto tantos otros instantes perdemos cuando vivimos sin parar, pensando en lo que haremos después.

Parar, mirar, compartir, estar

son los verbos que hemos de aprender a conjugar.

EVA BURNIOL FERNÁNDEZ

Barcelona

Ai, aquell Londres

El corresponsal del diari Rafael Ramos fa una crònica del Soho de Londres (“El Soho tanca a les onze”, Internacional, 21/ I/2017), aquest barri que està deixant de ser una mica alegre devorat pels interessos immobiliaris. Tots coneixem aquella zona que envolta Piccadilly Circus i que és un dels punts neuràlgics de la ciutat. Jo hi vaig ser fa 45 anys, quan anava a una escola d’anglès a Shaftesbury Avenue. Aprofitava la tarda per anar a veure teatre i cinema que a Barcelona no podíem veure i em passejava pels seus carrers.

Em cridava l’atenció que molts locals dedicats al sexe, ja siguin de striptease o de peep show, estaven situats al costat de llibreries o botigues tradicionals, o fins i tot a prop d’una església. Pel carrer es respirava un aire de tolerància i civilització. També els locals de música en directe eren una novetat per a nosaltres. A Oxford Street hi trobàvem la roba informal i juvenil que encara trigaria a arribar a Barcelona i dinàvem en fast foods que, anys més tard, aterrarien a casa nostra. Ai, aquell Londres!

ENRIC AMAT ALFONSO Subscriptor Barcelona

Lletra més gran, sisplau

Anys enrere imprimien la guia telefònica en lletra petita, els prospectes dels medicaments i, a peu de pàgina, els documents més o menys importants, cosa que continuen fent.

Darrerament s’ha generalitzat de tal manera editar en lletra petita –en alguns casos extremadament petita–, que, quan sortim a comprar algun llibre que a priori ens interessa, ho fem amb l’ai al cor: podré gaudir de la lectura sense haver de fer ús de la inseparable i incòmoda lupa? Els lectors i els qui encara no ho són agrairien als editors que tinguessin en compte la nostra modesta petició. Qui sap si s’incrementaria el nombre de lectors!

PERE SERRA VILAS

Tarragona