Les cartes dels restaurants

Tot sovint, enfrontar-se amb la carta del restaurant resulta tot un repte. En primer lloc, la moda de batejar els plats de les cartes de certs establiments amb noms estrafolaris –o com diria jo pijismes– complica força la ja difícil tasca d’escollir el plat desitjat per dinar. La raó és ben senzilla, perquè de la simple lectura del nom del plat en qüestió no et queda gens clar si el que se t’ofereix és un plat de carn, de peix o cap de les dues coses. Blanquet

daurat, explosió primaveral o esgrafiat de paladar poden ser bons exemples del que us estic explicant.

Crec que exceptuant els treballadors dels establiments que surten a la guia Michelin, avesats a aquestes extravagàncies, o algú amb autisme gastronòmic que s’hagi memoritzat fil per randa el contingut de tots els llibres de la nouvelle cousine, el cert és que el comú dels mortals que visitem ocasionalment algun d’aquests restaurants, després de llegir la carta, ens queda cara de pòquer i no solament pel preu.

Fixem-nos que aquest fet comporta greus danys col·laterals, tant per als clients com per a l’establiment, ja que obliga els comensals a preguntar i els cambrers a donar llargues explicacions que retarden o eternitzen el servei; i quan finalment arriba el plat a taula, ja has fet la digestió.

Superats els quaranta-cinc anys, el problema s’agreuja, perquè si et deixes les ulleres a casa, la vista cansada t’obliga a demanar al client de la taula veïna que t’aguanti la carta per com a mínim poder-la guipar. Per tot plegat, seguint la dita que val més una imatge que mil paraules, crec pertinent recomanar al gremi que es deixi de tanta història i ho simplifiqui tot amb unes bones fotos que facin salivar.