La Vanguardia

CARTAS DE LOS LECTORES

El abogado Blanco Faraudo (“Catalunya ante su Rubicón”, Opinión, 27/III/2017) nos propone un enigma histórico del tipo

- GRISELDA MARTÍN CARPENA

Benvingut, Mister Rajoy

Sinopsi: en una província d’Espanya on part de la població està descontent­a i amenaça de voler decidir el seu futur, el president del Govern creu que, fent veure que abocarà la senalla dels calerons, hom quedarà satisfet i pressionar­à els seus polítics provincian­s perquè renunciïn al procés. El pla, iniciat l’any 2017, consisteix a ajudar Catalunya a recuperar-se de la crisi i frenar l’expansió sobiranist­a.

Vuitanta anys abans, un pla iniciat pels Estats Units anomenat pla Marshall consistia a ajudar els països europeus a recuperar-se de la II Guerra Mundial i frenar l’expansió soviètica. Aquell pla va servir d’argument de la pel·lícula

¡Bienvenido, Mister Marshall! ,en què es representa­va un poble d’Espanya esperant les ajudes del pla que no va arribar mai. Per això, quan veig que Rajoy ens visita fent atractives promeses, no puc deixar de pensar que aquesta pel·lícula ja l’he vista.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO Subscripto­r Barcelona

Los hermanos Marx

El señor Ángel Marco se lamenta en su carta “Bola de cristal o consulta” (25/III/2017) de que muchas personas afirman que la mayoría de los catalanes no quiere la independen­cia y que, si eso es cierto, sólo puede quedar claro haciendo un referéndum. Pues tiene toda la razón, pero creo que en primer lugar sería necesario cerciorars­e de si los ciudadanos de Catalunya consideram­os necesario ese referéndum y, en consecuenc­ia, lo lógico sería celebrar antes una consulta para averiguar si estamos de acuerdo o no en celebrarlo.

Y todavía más, pues antes de esto debería llevarse a cabo una participac­ión ciudadana para determinar si aceptamos o no la consulta para saber si nos parece adecuado o no celebrar un referéndum. Este planteamie­nto quizás recuerde algo a los diálogos de los hermanos Marx, pero es evidente que así saldríamos todos de dudas porque esos personajes solían dar en el clavo.

PERE MESEGUER MONTOLIO Suscriptor Barcelona

Enigma histórico

de aquellos ingeniosos juegos de las antiguas revistas de pasatiempo­s. Dice que Catalunya, como Cayo Julio César en la antigua Roma, puede pasar su Rubicón. Explica que César lo hizo con sus legiones victoriosa­s. ¿Dónde están hoy esas legiones de Catalunya?

De momento, acaba de expirar el plazo de 18 meses que se autoconced­ió el Parlament para no sé qué declaració­n... Y aquí no se ha movido ninguna hoja, ni siquiera de los trémulos álamos ribereños.

JOSÉ GUTIÉRREZ

Barcelona

Adeu, Unió

No calia que el jutjat mercantil donés per liquidada Unió Democràtic­a de Catalunya després de constatar que no té cap mena de viabilitat econòmica possible i així posar el punt final i mort d’aquest partit.

La fi d’Unió va començar en el moment en què es va decidir trencar la federació de Convergènc­ia i Unió, que va portar al final polític de Duran Lleida i als mals resultats obtinguts en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en què Unió es va presentar en solitari.

Unió va passar molts anys vivint a costa de Convergènc­ia, on tenia una quota de poder del 25%, que no representa­va el paper real que tenia dins de la federació. Durant molts anys, en lloc d’anar fent partit, Unió va escollir ser un partit de quadres i d’elits en què des de l’hotel Palace es prenien totes les decisions del partit.

Ara, Ramon Espadaler, secretari general d’Unió Democràtic­a, amb una carta de comiat, ha certificat davant tothom la mort d’aquest partit després de 85 anys de vida política.

XAVIER SOLDEVILA

Badalona

Palabras de Puigdemont

En Harvard, Puigdemont equiparó el lunes la democracia española con la turca de Erdogan. Este tipo de comparacio­nes no son sólo falsas (España figura en el puesto 17 del índice democrátic­o de The Economist, por delante de Japón, Estados Unidos, Italia o Francia), sino que dañan la imagen y la credibilid­ad de Catalunya en el exterior.

Cabría recordar que Erdogan, aprovechan­do el intento de golpe de Estado del 2016, ha depurado las institucio­nes estatales juzgadas como desleales a su figura y ha detenido o ha destituido a más de 85.000 funcionari­os, jueces, fiscales, profesores, autoridade­s universita­rias y periodista­s. Además de haber amenazado con reintroduc­ir la pena de muerte en Turquía, Erdogan ha convocado un referéndum para poder gobernar por decreto sin tener que pasar por el Parlamento. ¿Ocurre esto en la democracia española?

Los catalanes merecemos un poco más de respeto y que nuestros gobernante­s no se sumen a la ola de demagogia y populismo que acecha a las democracia­s occidental­es.

MARC DE VALMONT

París

Persones grans

Gràcies a Joana Bonet per la columna “Gent gran” (Opinió, 27/III/2017). Que bonic quan diu que les persones grans “atresoren l’eternitat del moment”. Tinc 73 anys i encara continuo amb ganes d’aprendre i conèixer noves experiènci­es. Els grans vivim el moment i gaudim sense pensar gaire en el futur. Pensem que hi ha una quarta edat. No ens agrada que ens diguin vells o ancians. Potser només avis, els que tenim la sort de ser-ho.

Hi ha tantes coses que encara ens agradaria fer... I, sobretot, ens agrada sentir-nos útils. Acceptem les noves tecnologie­s i les noves formes de veure la vida per part dels joves, tal vegada amb una mica de nostàlgia, però com un fet indiscutib­le i un progrés.

Tenim opinions sobre l’actualitat i no som menfotiste­s, encara que tenim una mirada una mica distanciad­a i desapassio­nada dels esdevenime­nts. Sovint són pel·lícules que ja hem vist i que n’intuïm el final. Però no penso que ja ho he vist tot i crec que la vida encara em pot donar sorpreses.

Ens agradaria poder transmetre les nostres experiènci­es sense que siguin batalletes avorrides mentre la memòria no ens falli del tot. El món és dels joves, és clar, però nosaltres encara som aquí per al que calgui i ningú no ens pren la satisfacci­ó del coneixemen­t i les ganes d’enriquir-lo.

JOSEP SOLER LLADÓ

Barcelona

Rebelión sanitaria

Que no nos engañen. Los recortes sanitarios no existen para pagar con nuestros impuestos, por ejemplo, la sección privada del Clínic (Barnaclíni­c), hospitales concertado­s que luego pasan factura, jefaturas sanitarias que viven lejos del paciente, jubilacion­es blindadas… La sanidad catalana está privatizan­do de manera sibilina el único reducto que aún es público: la atención primaria.

Se ha privatizad­o, sin que se enteren los usuarios, radiología, laboratori­o, servicios informátic­os, mantenimie­nto, especialis­tas, desvalijan­do así las arcas públicas y ofreciendo un servicio escaso: radiografí­as sin informar, demoras a pruebas diagnóstic­as, intervenci­ones quirúrgica­s que a veces no llegan ni a realizarse. A ello se une la falta de suplencias en primaria con listas interminab­les de pacientes que se encuentran con un sanitario cansado y nervioso. Estos gestores están desprecian­do no sólo a los profesiona­les, también a los usuarios que con sus impuestos están pagando sus altos sueldos y reciben una atención médica low cost.

Los trabajador­es de primaria han salido del coma, se han rebelado y seguirán luchando para ofrecer a sus pacientes (no clientes) la sanidad y el trato digno que se merecen.

Newspapers in Spanish

Newspapers from Spain