El país que jo vull

Sóc català, la meva nació és Catalunya, però no em sento estrany quan defenso que també sóc espanyol. Quan viatjo a l’estranger i trobo un grup d’europeus el meu subconscient em decanta per relacionar-me i fer els primers contactes amb espanyols. Em sento més a prop d’un andalús, manxec o càntabre que d’un francès, alemany o belga, tot i que també m’hi relaciono. Són molts anys de convivència i no podré mai –si som independents– considerar-los estrangers.

Alguna cosa està canviant quan polítics com Pedro Sánchez reconeixen que Espanya és una nació de nacions. Es tracta d’anomenar les coses pel seu nom: Catalunya nació, amb lletra grossa, a la Carta Magna. Jo tinc molta fe, vull que la casa gran que és Catalunya tingui les portes sense passar el pany, com als pobles. Però la volem moblar, pintar, decorar i endreçar al nostre gust. Que segur que agradarà tothom.

Nosaltres respectem i aprenem d’altres cultures, però que no ens imposin, que ens deixin projectar com a poble. La diversitat és riquesa, la uniformitat imposada és l’anihilació d’una cultura per instaurar-ne una altra, una ofensa a tota la humanitat, això ho evitarem nosaltres i ho evitaran les ments obertes de molts demòcrates espanyols que ja han posat fil a l’agulla.

MARIÀ OLIVER I CASALS

L’Esquirol