Bellvitge i el Kike

Avui ha estat un gran dia. El meu germà, el Kike, va morir el passat 4 d’abril. Hemorràgia cerebral. Va adonar-se perfectament que se n’anava. I l’últim que va fer, espantat, però valent, va ser dir a la Montse com se l’estimava. De fet, la seva mort oficial no es va produir fins quinze dies després.

Però quan el Kike va entrar a Bellvitge, ja no era el Kike. Ja no mirava, ni escoltava, ni es movia, ni tal sols podia respirar per ell mateix. Van ser els pitjors quinze dies de les nostres vides.

Sort en vam tenir dels àngels amb bates de colors. Aquell hospital decrèpit, castigat per la manca d’inversions, atrotinat pels cops de lliteres amb malalts esporuguits, mal pintat, reaprofitat... és ple d’àngels.

Metges, infermeres, auxiliars, residents, que durant aquells angoixants quinze dies ens van parlar amb professionalitat, de vegades dient-nos paraules que de dures que eren ens recargolaven el cor, però us asseguro que sempre, cada vegada, ho van fer amb una humanitat, una estima, un respecte pel nostre dolor, que no podrem oblidar mai, ni els ho deixarem d’agrair mai.

Sou grans professionals, molt grans. Però el més important és que sou unes persones excepcionals. Avui ha estat un gran dia. Hem rebut una carta en què se’ns comunicava que el Kike ha donat nova vida a altres persones. I he tornat a plorar. Trist, però d’alegria. És el que ell volia. Cuideu-vos, cuideu del que us ha donat, i viviu, sobretot viviu, tot el que pugueu, tan intensament com pugueu. Per ell no quedarà, us ajudarà, era un boig enamorat de la vida. Que tingueu molta sort.

I a vosaltres, els de les bates de colors, moltes gràcies, de tot cor, de part nostra i de part del Kike.

IGNASI CLARÀ

Barcelona