L’escala de mà de Wittgenstein
“La universitat ha de dotar de capacitats, més que de coneixements” “Estudiar a l’estranger és una experiència ineludible i transformadora”
Al’inici de cada curs universitari, comparec davant dels meus alumnes sabent que quan tinguin la meva edat, de la meva assignatura de dret no en recordaran res de res. Quan comparteixo amb ells aquest pensament, em miren atònits i llavors els dic solemnement que és ben normal que així sigui i que en cap cas això ha de considerar-se un fracàs. La formació acadèmica és com l’escala de mà de la qual parla Wittgenstein en el seu Tractatus logico-philosophicus: “Els meus enunciats són aclaridors, en tant que el qui m’entén, finalment s’adona que no tenen sentit quan s’ha enfilat per ells, en ells i per damunt d’ells. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala de mà després d’haver-hi pujat). Primer ha de superar els enunciats i llavors veu el món correctament”. Aquesta imatge del filòsof austríac és precisament de les poquíssimes coses que recordo de l’assignatura de Filosofia del Llenguatge que vaig cursar a la universitat. Els estudis universitaris són doncs una escala de mà que ha de permetre a l’alumne accedir a un altre estadi, però els coneixements que hi adquireix són un estri pesat que abandonarà com una rampoina un cop s’hagi enfilat a la teulada de la vida professional. Vet aquí al meu entendre la missió principal de l’educació universitària, fer l’escaleta a l’alumne dotant-lo d’un seguit de capacitats que el permetin desenvolupar-se amb èxit en el món professional. Els continguts acadèmics són com els enunciats de Wittgenstein, a través dels quals l’alumne haurà de grimpar clavant colzes. Però d’aquest exercici quasi gimnàstic consistent en prendre apunts, memoritzar manuals i aprovar exàmens, un cop acabada l’etapa universitària en quedaran principalment les capacitats que l’alumne haurà forjat tot superant la gimcana acadèmica. Per contra, els continguts formatius assolits s’esvairan ràpidament, donada la seva habitual irrellevància i la seva desconnexió amb el món professional. El títol acadèmic és important, ja que determinarà en gran mesura les sortides professionals de l’alumne, però sobretot ho és que els estudis serveixin per adquirir i exercitar aquelles capacitats que el convertiran en un bon professional un cop acabada l’etapa universitària. I per aconseguir-ho no puc pensar en res més necessari que en estudiar a l’estranger, la qual cosa en definitiva no deixa de ser una forma privilegiada de conèixer mon. Els estudis a l’estranger, sovint percebuts com una pèrdua de temps i una innecessària i ociosa perllongació de l’etapa acadèmica, són una experiència transformadora que resulta fonamental pel desenvolupament intel·lectual i personal de qualsevol estudiant. La miopia i la impaciència connaturals a la joventut fan que els alumnes a voltes no siguin capaços de copsar la importància cabdal d’aquesta experiència, que s’ha convertit en ineludible per afrontar el futur professional amb garanties. D’altra banda, la mitificació de les beques Erasmus ha fet que estudiar a l’estranger s’associï a la disbauxa i a una certa laxitud acadèmica. I potser és cert que en alguns casos, com en el poema de Jaime Gil de Biedma, l’ampliació d’estudis es converteix “en los meses últimos / en mi vida de joven sin trabajo / y con algun dinero”, però les habilitats socials i intel·lectuals que exercita el jove alumne lluny de la llar familiar en un món desconegut i nou, en el que s’ha de fer valer en un idioma que no domina, compensen vastament qualsevol dèficit curricular que pugui causar la benevolència amb què els professors, entre els que m’incloc, solem tractar als alumnes d’intercanvi. Així doncs, la superació d’aquest ritus iniciàtic dels nostres dies és la millor de les assignatures en la que qualsevol alumne podria matricular-se, fins al punt que, parafrasejant Wittgenstein, no és exagerat afirmar que l’alumne primer ha d’estudiar a l’estranger, i llavors veu el món correctament.