Neurociència i universitat
La societat actual, instaurada en el canvi ràpid i constant, ens requereix habilitat en innovar, resoldre problemes i prendre decisions, així com competències relacionals. Mentre la informació al nostre voltant és infinita, milers de milions de neurones es connecten al nostre cervell per discriminar el que és útil per al seu aprenentatge i supervivència. En el context educatiu, doncs, cal conèixer com integrem i processem la informació que es transformarà en coneixement. Els avenços en neurociència permeten avui establir no només com aprenem, sinó també com desaprendre, reaprenem i com funciona la nostra memòria, el substrat de l’aprenentatge. Se sap que el cervell canvia constantment les seves sinapsis neuronals (connexions entre neurones) i que només una part de la nostra potencialitat cognitiva està determinada per la genètica, ja que el que majorment influeix és la interacció amb l’entorn, entre altres raons per la càrrega emocional que subjau. Les emocions tenen un paper fonamental perquè generen l’experiència subjectiva que permet “construir” la realitat que ens envolta. A més, intervenen en la memòria, en el raonament i en la presa de decisions. Per tant, el context educatiu necessita plantejaments pedagògics relacionats amb la generació d’emocions. Amb l’aprenentatge es modifiquen les sinapsis, canvia l’estructura del cervell, i amb ella canvia la nostra manera de percebre la realitat. Podríem dir llavors que l’ambient educatiu afecta tant a l’estructura del cervell com a la seva funcionalitat. El context determina l’aprenentatge i en els estudis universitaris, siguin de l’índole que siguin, als mètodes racionals haurien de sumar-se’ls tècniques que generin emocions associades. Al nostre cervell li estimula la novetat, la mateixa curiositat que generi un entorn canviant produirà aprenentatge gairebé de manera automàtica. Les metodologies han d’apostar llavors per incorporar innovació i creativitat, expectativa i sorpresa. Proposar tasques desafiants, interessants, útils, que tinguin sentit en el pla d’estudis escollit per l’alumne, no només aportarà coneixements, sinó que reforçarà connexions neuronals per a l’adquisició d’altres nous. Així mateix, s’ha de fomentar la participació, de manera que l’estudiant se senti part activa de la construcció del seu coneixement, sent conscient dels seus processos cognitius i recursos personals. En efecte, l’educació universitària ha de vetllar per l’adquisició de capacitats d’avaluació crítica del coneixement transmès, per qüestionar-lo, ampliar-lo o redefinir-lo. La clau d’un bon sistema educatiu, i m’atreviria a dir d’un bon sistema social i empresarial, rau en la capacitat d’aprendre contínuament, d’“aprendre a aprendre”, és a dir primar els processos cognitius per sobre dels continguts, i de fer-ho col·laborativament. La universitat ha de fomentar el desenvolupament del pensament analític que ens permet analitzar, avaluar, contrastar; el creatiu, que ens impulsa a descobrir, crear, imaginar, hipotetitzar; i el pràctic, que ens porta a l’aplicació i posada en marxa. Emulant la carismàtica neuròloga centenària, guanyadora d’un Nobel, Rita Levi-Montalcini, el cervell ha de romandre actiu i il·lusionat, cal mantenir la curiositat, realitzar activitats i tenir passions. Les universitats han d’assumir el repte d’incorporar la neurociència als seus programes formatius. No es tracta d’oferir estudis de neurociències sinó d’aplicar-les a tots els estudis. Escoles de negocis estan incorporant la neurociència en els seus programes de lideratge perquè els líders han de moure equips humans cap a noves formes de treball mantenint un alt rendiment. Les universitats no poden perdre el compàs dels temps.
Cal apostar per metodologies que incorporin la sorpresa i la innovació Les escoles de negoci apliquen la neurociència en programes de lideratge