CARTAS DE LOS LECTORES
Bañeres, gran exemple
Actualment, estic estudiant la carrera de Periodisme amb l’objectiu de dedicar-me, en un futur, al periodisme esportiu. Sóc un gran aficionat i un lector habitual de La Vanguardia.
Fa dos anys vaig tenir la sort que un dels grans referents del periodisme esportiu català, com és l’Enric Bañeres, em concedís una entrevista pel meu treball de recerca. L’Enric va ser un magnífic periodista però, a més, va ser una excel·lent persona. Personalment, em va ajudar a decidir-me a estudiar Periodisme i ara, sigui on sigui, l’hi agraeixo i l’hi agrairé sempre. M’agradaria poder trobar alguna manera d’homenatjarlo, però tot el reconeixement per a l’Enric Bañeres és poc.
PAU ALLUÉ
Barcelona
Aena, responsable
Treballo en un centre educatiu públic i tenim contractat un servei de neteja. Quan la neteja no està bé, els alumnes i els professors s’adrecen als responsables del centre i no pas a l’empresa. Com a centre l’hem contractada i som responsables que facin la feina i la facin bé. En ocasions hem hagut de fer front a una feina mal feta i hem estat les persones responsables del centre les que hem hagut de netejar o posar el paper del lavabo.
Sabem també que, en aquestes contractacions, gairebé mai l’oferta més barata és la millor, per això fugim de les ofertes. El servei només està relacionat amb allò que es paga, i darrere de tot servei hi ha persones que estan ben o mal tractades. Aena ha oblidat tot això i ara vol escapolir-se sense acudir a les negociacions.
Aena és la responsable d’aquesta situació i és qui l’ha de resoldre. Els treballadors, i molt menys els usuaris de l’aeroport, no han de patir la falta d’implicació i de sensibilitat.
M. RODRÍGUEZ CASTILLA Subscriptora Barcelona
Malditas huelgas
Y todos los veranos pasa lo mismo. No acabamos de aprender. O somos muy tontos o somos irresponsables. Que haya derecho a la huelga no quiere decir que se haga en el tiempo en que más perjudica a los trabajadores (en su tiempo de vacaciones). O sea, que unos se acogen a un derecho que quita a cientos de miles su derecho al descanso y otras cosas. Habría que meditar sobre esto, pero para ello hay que tener la mente abierta y pensar en el bien común.
Hay que saber negociar en las altas esferas (si es que son capaces) para llevar a cabo lo que se pretende. Y no hace ninguna gracia ver que se consigue el objetivo después de una semana o dos de negociaciones. Para esto, mejor se soluciona antes de empezar y así están todos contentos. Piensen en que los que causan este revuelo no sufren la huelga, sólo la sufre el trabajador.
Llegas a la conclusión de que la podredumbre está tan afincada en este país que ya no crees en nada ni nadie. Hay colas interminables en el aeropuerto, no tienes taxi para desplazarte, y otra vez colas para el bus. Es cosa de locos. Un malvivir dan las huelgas.
A ver si sale alguien con dos dedos de frente y pone solución a este maldito tema. Mucha democracia, pero para fastidiar a otros. Busquen otro camino que seguro que lo hay, sólo han de ser capaces de encontrarlo y, si no, dedíquense a otra cosa.
MARÍA ELISA ARAGONÉS
Tarragona
¿Libertad para ser?
El lector Joan Priante, en su carta “Libertad para ser” (2/ VIII/2017), afirma, en respuesta a la carta “Cortina de humo” (29/ VII/ 2017) del lector Antoni Torras, que se hace necesario un referéndum para que cada cual pueda ejercer su derecho a ser lo que quiere ser, ya sea sólo español, sólo catalán o las dos cosas.
A esto no lo llamaría yo libertad para ser, algo que a mi juicio debe ser un derecho individual, sino más bien someter a la opinión de los demás, que tal como se plantea el referéndum puede incluso ser una minoría de la población, lo que uno tiene que ser, tanto si quiere como si no, con el agravante de que dicho referéndum sólo contempla dos opciones de las tres que plantea el lector.
Para que un referéndum sea auténticamente democrático y jurídicamente vinculante, tienen que estar de acuerdo todas las
Divisió pel referèndum
Entre aquells que són contraris a la independència veig que, com a argument, sempre diuen que el procés divideix i que s’ha de complir la llei, que és la base de la democràcia.
Sobre el primer argument ja sabem que els conservadors tendeixen a dir que els canvis divideixen quan, en realitat, és tot el contrari: el que divideix és el fet de no poder escollir si volem ser independents o no.
El referèndum del 1978 no va dividir res. També el 1986 en el de l’OTAN els votants del no van acceptar la derrota i la societat va continuar com si res.
Doncs amb el procés passa el mateix. I si guanya el sí, qui vulgui continuar sent català i espanyol que demani la doble nacionalitat si l’Estat espanyol ho accepta. I qui vulgui continuar vivint a Espanya, hi té 16 autonomies per escollir.
Pel que fa al segon argument, la base de la democràcia no és la llei (a les dictadures també n’hi ha) sinó la voluntat del poble. I els drets i la democràcia sempre s’han conquerit incomplint lleis injustes i antidemocràtiques.
A més, avui dia la relació entre la Constitució i el TC és la mateixa que entre el cristianisme i el tribunal de la Inquisició.
JORDI AZNAR I MARTÍNEZ
Barcelona
La mateixa cançó
Segueixen caient notícies dels uns i dels altres: totes elles em provoquen molta tristor. És evident que cada dia tot plegat s’embolica una mica més –només una mica?–, els uns i els altres pronuncien paraules grosses; estan provocant una fractura de la societat (de tota la societat).
Recordeu que ara fa 25 anys tots ens estimàvem tant? És cert que els temps no són els mateixos, ni pels que tenim 25 anys més ni, encara menys, pels que van néixer aleshores.
Han passat moltes coses, hem patit i patim una crisi econòmica molt greu que ens ha trastocat la vida en un grau o altre. Però estic segura que tots desitgem que les tensions que comporta l’escena política actual, els trencaments d’amistats i fins i tot de famílies, quedin en un malson gràcies a que els polítics, els uns i els altres, baixin del burro i s’avinguin a raons.
Tots ells, els uns i els altres, haurien de tenir ben clar que van ser els vots dels ciutadans el que els va dur allà on són i que, per tant, han de vetllar per ells, tenirne cura, i saber escoltar el clam per un diàleg que ens porti a una nova convivència més pacífica, més solidària. En resum, més humana.
MERCÈ CUCURNY
Barcelona
La fianza de Villar
Un día después de conocerse el auto del juez Santiago Pedraz por el que decretaba fianza para Ángel María Villar, su hijo Gorka y Juan Padrón, el inhabilitado presidente de la Federación Española de Fútbol abonó los 300.000 euros en metálico que solicitaba el magistrado para concederle la libertad.
¡Un solo día necesitó el señor Villar para conseguir el monto de la fianza!
Una cantidad que para muchos es bastante alta, el señor Villar se la sacó de la manga en un santiamén. Eficiencia y diligencia son virtudes que honran al presidente.
JOAN PALACÍN COLL
Caldes de Montbui
Neymar, destí final?
No seria la primera vegada que ho veig. Ho vaig viure en l’àmbit de l’educació: un traspàs amb escala. Ara seria PSG escala 1; destinació final, Reial Madrid.
JOAN MARTORELL
Matadepera
¿Neymar traidor?
Escucho y leo estos días cómo los aficionados culés nos escandalizamos por la actuación de Neymar, acusándole de traidor, pesetero, egoísta, etcétera. Me sorprenden estos ataques furibundos hacia su persona.
Hace unas semanas, Verrati, vestido con la camiseta del FC Barcelona, forzaba su salida del PSG, y desde aquí aplaudíamos que Verrati, por fin, tomase la iniciativa para salir de su club. En el caso de Neymar, no se ha mostrado en rebeldía dejando de entrenarse o haciendo declaraciones para forzar su salida con una rebaja de su cláusula. La mayoría de nosotros creo que habríamos hecho lo mismo que él si otra empresa nos hubiera ofrecido triplicar el salario. La mayoría nos marcharíamos.
Neymar nos ha dejado estos años un gran fútbol, nos va a dejar 222 millones en las arcas del club, muchos títulos y goles. Sólo espero que la directiva, con el dinero recaudado, haga una gestión correcta y no malgaste de forma irracional como se hizo en la época de Gaspart con la salida, esta sí de forma traidora, de Luís Figo.
MANEL BAÑOS MARTÍN
Castelldefels
Accidents de trànsit
Felicito la Generalitat i l’agència de publicitat que ha creat el magnífic espot de televisió amb la finalitat que els ciutadans prenguem consciència de la responsabilitat que tenim en la conducció, que, moltes vegades, per distracció, acaba amb accidents irreparables. És un anunci tendre, dur alhora, reflexiu, i per meditar.
Tot ell es resumeix en entendre que les morts, en especial per accidents de trànsit, les podem evitar, i cal pensar que si per fortuna no hem viscut en el nostre nucli familiar cap ensurt de gravetat, el cert és que cap ciutadà està vacunat contra accidents. Les imatges són magnifiques, fins i tot els ulls poden deixar anar unes llàgrimes. La reflexió que el que estem veient en un accident tràgic podria haver-li passat a un familiar nostre bé val la pena, per pensar per sempre que les carreteres són un pou d’accidents als quals cal i podem posar remei.
JOSEP MARTÍN I COLL Subscriptor Sant Cugat del Vallès
Arquitectura
Avui dia caldria diferenciar arquitectura artesanal d’arquitectura industrial. Si comparem la transformació dels cotxes en els darrers trenta anys, penso que l’arquitectura està desfasada des del mateix ensenyament. Cal pensar en mòduls prefabricats des del concepte del projecte fins al muntatge en obra. No poden ser de sèrie els mòduls de cuines i banys?, i les façanes, que amb tres peces s’alci una planta?, i tot electrificat per reduir la pol·lució?. Com pot ser que la Sagrada Família alci les 18 torres prefabricades? Això és la conjunció de les dues arquitectures que poden cohabitar.
JOAN BOSCH Subscriptor Barcelona