El lector expone

“Ja sóc ‘maquíssim’ pel món sanitari”

A més del ja consolidat tuteig, sembla com si en algun protocol d’atenció sanitària s’hagués proposat un model de relació personal amb els pacients –especialment amb els hospitalitzats– proveït d’un variat repertori d’adjectius afectuosos (i infantilitzants) utilitzats preferentment pel cos d’infermeria, encara que darrerament sembla que es va estenent a membres del cos mèdic.

“Hola, maco, et vaig a rentar”. “Pots girar-te, rei?, t’he de posar un supositori”. Això es la mostra d’una escalada d’afectuosa psicoteràpia que sembla estar relacionada directament amb l’edat. Com més vell, més guapo, més maco, més preciós.

Potser hauria de tenir-se en compte que aquest tracte de condescendent i també rutinària afabilitat pot resultar incòmode i reforça el lògic estat de submissió dels malalts davant les actuacions mèdiques assistencials i moltes vegades fereix la sensibilitat dels dotats d’una certa autonomia personal, al marge de quina sigui la seva edat física. A mesura que avança l’edat del pacient, aquests adjectius comencen a ser formulats en superlatiu, que, com se sap, acaba en íssim. Servidor, passats els vuitanta anys, ja sóc maquíssim pel món sanitari. Si, com espero, arribo a passar dels noranta, tinc curiositat per esbrinar quin tipus d’adjectivacions se’m podran aplicar, i quin grau de deteriorament socioafectiu se’m suposarà perquè les pugui trobar satisfactòries. També podria preguntar si serà una descortesia no correspondre amb el mateix tracte als professionals que ens assisteixen: “Gràcies, guapa”, “Em trobo bé, nena”. “Necessito l’ampolla per orinar, reina”. “Em fa mal la panxa, maco”.

En fi, penso que bé es podria estendre aquest costum a altres cossos de funcionaris públics. Que bonic seria, per exemple, que quan em detinguessin per una infracció de trànsit, l’agent de l’autoritat es dirigís a mi amb un: “Has de bufar aquí, guapíssim”.

LLUÍS SERRAT PAGÉS

Sils