El lector expone
Posem seny a la muntanya!
Els monitors i monitores de lleure tenim l’obsessió de tenir controlats els infants i joves quan som en una excursió a la muntanya; però el cap de setmana passat em vaig trobar amb un grup de famílies que no tenien aquesta preocupació pels seus propis fills. Foren dues les vegades que el meu amic i jo vam avisar la família que un dels fills s’havia quedat sol, i a força distància del grup.
La primera, el pobre nen, d’uns quatre anys, s’havia quedat molt enrere tot cansat de caminar i alhora empaitant saltamartins als prats de Bacivers; el meu amic i jo vam animar-lo dient-li que quedava poc per arribar a l’estany, i el nen va començar a plorar quan s’adonà que estava sol (respecte a la seva família); els plors i un parell de xiulets nostres van alertar un dels pares, que va venir tot xino-xano a cercar l’infant.
La segona vegada el grup de famílies ja havia arribat a l’estany de Bacivers, on ja es reunien per anar a dinar. El meu amic i jo vam arribar just després d’aquest grup, però a la llunyania vam veure un nen petit que continuava camí amunt i ja enfilava el cim de Puig de Prat de Bacivers; vam avisar el primer membre de la família que vam veure i li vam preguntar si aquell nano era seu. La resposta fou ràpida i contundent: no!; acte seguit, se’l mirà bé i cridà efusivament el nom de l’infant; també va anar-lo a buscar xino-xano, i quan passà per davant nostre, va remugar: “Pensaba que ya se conocía el camino”; en aquest cas parlem d’un nen d’entre cinc i sis anys...
O la muntanya absorbeix tant els infants que els ennuvola el camp de visió i no els permet seguir el grup (mares i pares) o les famílies en qüestió estaven tan eufòriques de viure un dia a la muntanya que en dues ocasions van oblidar que són responsables dels seus propis fills. A la muntanya, posem-hi seny plegats, sisplau!
PAU PUJOL VILÀ
Premià de Mar