CARTAS DE LOS LECTORES
Futur esperançador
Tot i el que hem viscut aquest mes d’agost, no podem perdre l’esperança en un futur millor. Iniciem un nou curs, el lema comú “No tinc por”, que hem repetit plegats, s’ha de traduir a tirar endavant. La mort i l’odi no tenen l’última paraula. El mal només es venç amb l’abundància de bé. Davant uns fets tan repugnants, la resposta va ser unànime: solidaritat, esperit de servei, no perdre el coratge, fer pinya per ajudar... I això a tots els nivells: cossos de seguretat, bombers, metges, sanitaris, veïns...
La Rambla de Barcelona ha tornat a la normalitat, però el record de les víctimes i el sofriment de tantes persones no pot desaparèixer, perdurarà per sempre. Ens ha d’esperonar a no defallir, a unir esforços tots junts per mantenir la nostra essència d’un poble d’acollida, de bona convivència, de concòrdia, de progrés, d’amor a la cultura, que busca el benestar de tothom i que per damunt de tot es respecti la dignitat de totes les persones.
M. ÀNGELS PAGÈS
Ventalló
Viure amb por
Tenir por del terror és normal, sa i legítim. Per acceptar la nostra vulnerabilitat existencial fa falta molt valor, i encara en necessitem més si volem fer front i plantar-li cara a la por, a la barbàrie, a la injustícia, al sense sentit, a la bogeria... No tenim vergonya d’admetre que tenim por o l’hem tingut. És un efecte que es pot transformar, sempre que no ho dissociem ni ho neguem. La utilització de la violència de manera sistemàtica per aconseguir objectius polítics, personals, econòmics i socials és un atemptat. I és condemnable.
Qualsevol violació flagrant dels drets humans i de la llibertat és terrorífica i devastadora per a l’ésser humà. I també és un atemptat, i és condemnable. I ens crea, lògicament, por, inseguretat, angoixa, humiliació, impotència, ràbia, vergonya, etcètera. I hem de ser valentes per atrevirnos a dir: prou! No hauríem de pagar cap preu per aconseguir ser i viure amb llibertat. No a cap tipus de maltracte o relació abusiva, a qualsevol tipus d’atemptat i de terrorisme. No permetrem que ens treguin el son ni els somnis. Lluitarem amb dignitat i respecte perquè els drets humans i la llibertat són invencibles.
LAURA MOLET
Barcelona
Un poco de autocrítica
Basándome en las comparecencias del major Trapero ante los medios ha ido creciendo en mí una gran sensación de desconfianza, desbordada ya cuando lanza un reto a los que en vez de flores ponen mierda. Ni una cosa ni otra. Satisfacción por el trabajo hecho, humildad para reconocer los golpes de suerte que tuvieron, pero reconocimiento y análisis de lo que no funcionó cómo debía es lo que se debería esperar.
¿De verdad se gestionó bien la explosión de Alcanar o se pudo evitar la segunda explosión y empezar a buscar a los terroristas? ¿Cómo pudo escaparse el terrorista de la Rambla cuando el operativo cerró toda la zona? ¿Cómo un coche se salta un control que mantuvo atrapados a miles de ciudadanos y nadie le persigue? Persona asaltada para robarle el coche que tampoco se vincula, responsables de Mossos que dicen haber visto a alguien parecido al terrorista pero que no inician su persecución y algún otro detalle.
Todos tuvimos mucha suerte de que la explosión afectara al cabecilla local y descubriera la célula, que después actuó y causó daño, pero muchísimo menos del que podía haber sido por su improvisación y falta de medios.
RICARDO LÓPEZ BOSQUE
Barcelona
El 17-A y los sordos
Recientemente, en Barcelona hemos vivido un trágico atentado terrorista, en que todos nos hemos volcado con las víctimas y hemos mostrado nuestra repulsa al terrorismo. En esta carta quisiera expresar la incertidumbre que vivimos las personas sordas en las horas posteriores al atentado. En todos los medios de comunicación se informaba constantemente de la situación, pero las personas sordas signantes de Catalunya tuvieron que esperar a las noticias de la noche para poder informarse de lo sucedido.
Considero una injusticia que, en casos de emergencia social, no se active un protocolo para personas sordas signantes, como hacen en la mayoría de los países, donde ante estas situaciones tanto el Gobierno como las administraciones y jefes de seguridad ciudadana en sus ruedas de prensa ponen un intérprete de lengua de signos a su lado.
Es extremamente grave que se olviden de estos ciudadanos y ciudadanas que, ante estas situaciones vividas, se quedan confusos y desconcertados sin saber qué hacer por falta de noticias de la situación.
ENCARNA MUÑOZ
Barcelona
Grans ànimes
Les ànimes de les persones vesteixen un uniforme de carn i sang. Un uniforme senzill pot contenir una ànima gran. Aquestes persones senzilles són anònimes. La llum que desprenen no pot ser detectada pels ulls del materialisme, ja que aquests valoren les persones només pel seu aspecte extern. Malgrat tot, són les ànimes grans, de vestit senzill, les que, en els moments en què se les precisa, demostren la seva disponibilitat i ens il·luminen una mica més amb la seva llum, que es fa més evident en aquests moments.
El seu exemple, per simpatia, ens fa ser millors persones, ens rescata d’un excés de superficialitat, ens humanitza i ens fa més oberts de cor. El glamur paradigmàtic a la nostra societat queda desdibuixat davant la fulgència esplendorosa que aquests éssers humans fan palesa quan els ho demana el destí.
Són aquests petits herois, ara a les pàgines dels diaris, i tants d’altres, que diàriament fan la seva tasca humanitària, els que constitueixen el pilar que sosté l’estructura social de què tots formem part. Aquesta mateixa estructura que, si no fos per ells, ens duria a una existència freda, sòrdida i desesperançada. El meu reconeixement pels herois que ara coneixem i pels que possiblement no coneixerem mai.
JOSEP PINTEÑO RODRÍGUEZ
Avià
El ruido del tráfico
Mayte Rius afirma en la sección de Tendencias que el ruido del tráfico enferma tanto como la contaminación atmosférica y una gran ciudad como Barcelona podría evitar cada año el 13% de los casos de enfermedad que se registran en ella (31/VIII/2017).
No obstante, cuando se definen las medidas que hay que tomar para mejorar esta situación observo que no se tiene en cuenta el elevado número de infracciones acústicas producidas por sobrepasar el nivel de decibelios permitido a los coches y motos que circulan a diario por las calles de Barcelona, sobre todo por las avenidas que conducen a las principales salidas de la ciudad (Diagonal, Meridiana, Via Augusta, Gran Via...) porque al mismo tiempo que sobrepasan el nivel de ruido aumentan de largo la velocidad límite autorizada en la ciudad.
Sería mucho más práctico, rápido y efectivo incrementar este control de velocidad y exceso de
ruido al mismo tiempo que se incrementaría el nivel de ingresos por estas infracciones.
Vivo en la zona alta de Via Augusta y puedo demostrar que a las horas punta de entrada y salida a la ciudad se incrementa exponencialmente la contaminación acústica y atmosférica no por el exceso de tráfico sino también por los excesos de velocidad junto con su correspondiente impacto acústico al utilizar tubos de escape más libres.
PEDRO BORRÀS BATLLORI
Barcelona
Dialogar
Dialogar nunca fue sinónimo de flaqueza ni de cobardía, muy al contrario. Parece, pues, que la sensatez de todos nuestros representantes políticos ha dejado de existir. Nos hallamos ante un flagrante abandono de su función, la más básica, superior a cualquier otro mandato democrático. Hay un sentir general de abandono en la sociedad, una factura en forma de indiferencia que es el peor de los desprecios.
Estamos indefensos entre unos y otros, ante un panorama que se presenta conflictivo y afectará seriamente a nuestra convivencia. Me cuesta pensar que alguna vez confiamos en ellos, me cuesta aceptar que todos los niveles del arco político hayan optado por olvidarse de conjugar el verbo
dialogar, a pesar de que se escribe exactamente igual en nuestros dos idiomas.
JOSEP SERRA QUINTANA
Girona
Gaspar Cassadó
Con referencia al interesante artículo de Carina Farreras “Cartas inéditas de Gaspar Cassadó” (Cultura, 21/VIII/2017), encontradas por azar, quisiera añadir que la madre del famoso violoncelista era Agustina Moreu i Fornells, hermana de Pepita Moreu, la que fue amor imposible del arquitecto Antoni Gaudí. El apellido posiblemente sería de origen francés –Moreau–, pero ellos lo tenían como Moreu.
Todos los parientes asistieron al estreno de El monjo negre en el Liceu, ópera escrita por su padre –Joaquim Cassadó– sobre un texto del dramaturgo Frederic Soler. En el mismo coliseo estuvo a punto de morir su tía, Pepita Moreu, el 7 de noviembre de 1893 en el estreno de la temporada operística, con el Guillermo Tell de Rossini. En el último momento no pudo asistir, pero sí que fallecieron sus tíos Moreu junto a su prima Margarita, víctimas de una de las dos bombas Orsini lanzadas por el anarquista Santiago Salvador (la segunda no estalló,
ya que creo que fue a parar al regazo de la señora Cardellach, sentada en la fila 13 de platea y fallecida con el estallido de la primera).
La familia veraneaba en la finca Moreu, de Santa Elena d’Agell, donde Gaspar ensayaba y dio algún concierto ocasionalmente para los amigos vecinos Amatller, Viver (Rumeu), Garí, Bartrina, etcétera. En la misma localidad veraneaba la familia de la famosa pianista Alicia de Larrocha,
la cual dio muchos conciertos con Gaspar Cassadó en época posterior.
MIGUEL RIBERA DEL PUEYO
Barcelona
L’ús de la garrofa
Guanyar-se les garrofes és una expressió molt popular del nostre glossari, que en el meu cas em va com l’anell al dit. És curiós, doncs, que els meus primers ingressos –garrofes– em van arri-
bar a l’edat de 14 anys, quan amb el permís de l’àvia vaig procedir a finals d’estiu a la recol·lecció dels negres fruits d’uns vells garrofers de casa seva i me’ls vaig vendre per la fortuna de 5.000 pessetes.
La casualitat va fer que anys més tard el meu primer encàrrec professional em vingués arran de la reclamació que vaig haver d’interposar per la tala il·legal d’uns bicentenaris garrofers en una propietat privada. De bonics garrofers també n’he plantat força. Ara, però, veig amb preocupació que el seu fruit tan sols serveix com a aliment per certs animals salvatges tot sovint problemàtics.
Llegeixo que les propietats de la farina de garrofa són excel·lents en tots els sentits, sent també un substitut de sucre i cacau. Resulta curiós, per exemple, que el pa de garrofa sigui força conegut a Alemanya (on no hi creixen garrofers) i gairebé desconegut aquí; i que aquí es popularitzin aliments exòtics com la quinoa o les baies de Goji per les seves propietats. Seria convenient ressuscitar l’ús de la garrofa.
MARTÍ GASSIOT
Barcelona
Narcopisos al Raval
Llegeixo la notícia de la baralla amb tres ferits en un narcopis del Raval, de com la policia ha detectat en aquest barri més pisos on es trafica amb drogues, de com es parla fins i tot de narcofinca i, sobretot, el més preocupant, de com persones alienes a aquest món han de conviure-hi cada dia i patir les conseqüències de la degradació d’aquest barri.
No hauria de ser prioritari el control d’aquest tipus d’espais per part de les autoritats? No haurien de poder viure tranquils tota la resta dels veïns del Raval o de qualsevol altra zona de Barcelona? A ningú no li agrada viure en aquesta situació. Ara passa al Raval, i si no s’hi posa solució es pot estendre per tota la ciutat. Hauria de ser una prioritat solucionar-ho.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ
Torroella de Montgrí
Espanya es desertitza
Fa deu anys vaig formar part d’un moviment global mediambiental que teníem com a fita conscienciar els ciutadans de la crisi planetària de l’escalfament global i com fer-li front. Segons diverses dades, Espanya, el país d’Europa més ric en biodiversitat, per la seva situació geogràfica propera al continent africà, seria el país que més patiria els efectes de les onades de calor.
Durant la passada dècada, més de 50.000 incendis naturals o provocats (on són les sentències per als responsables dels delictes d’incendi?) han arrasat milers d’hectàrees de bosc, arbrat i matoll, i de moment aquest any ja hem superat les xifres d’hectàrees cremades l’any passat. Si seguim amb aquest ritme, en menys de vint anys la manca de massa verda farà pujar les temperatures de manera imparable i tota la península Ibèrica es convertirà en un desert.
LOLA ARPA VILALLONGA
Peratallada