CARTAS DE LOS LECTORES

Magnanimidad

Lo sucedido en estas últimas semanas en Catalunya es una manifestación más de lo ocurrido durante tantas veces a lo largo de la historia, es decir, un desprecio absoluto de la magnanimidad, que el diccionario de la RAE define como “grandeza y elevación de ánimo”, que equivale a “amplitud de horizontes”.

Ni Rajoy, ni Puigdemont, ni Artur Mas pueden presumir de magnánimos. Rajoy por su contundencia en la aplicación del artículo 155, que ha ofendido justamente a muchos catalanes. Y Puigdemont y Artur Mas por su nula amplitud de horizontes y su obcecación en conseguir una independencia utópica e ilusoria. En el colmo de sus contradicciones, Puigdemont habla de una nación y un Estado en Europa, mientras echa pestes de la UE por haberse negado a aceptar sus pretensiones.

Ya está bien de utilizar a Europa para esconder la animosidad contra España, a la que se quiere convertir en chivo expiatorio de todas las desdichas de Catalunya, incluida la ruina económica en la que la han hundido Puigdemont, Artur Mas y sus adláteres. Su amplitud de horizontes es bien escasa, porque no ven más allá de sus narices. Se trata de ceguera institucional y congénita.

JOSÉ LUIS PÉREZ GONZÁLEZ Barcelona

El lloc dels fets

El 21-D dos milions i escaig de catalans van tornar, la majoria per primer cop, al lloc dels fets de l’1 d’octubre. Les terribles imatges viscudes en primera persona aquell dia o l’angoixa de l’espera mentre les miraven per l’smartphone van tornar intactes. Alguns d’ells potser havien dubtat els dies previs si repetir el signe del seu vot arran del discutible final de tot plegat, però un cop allà se’ls van esvair els dubtes. Els partits unionistes i constitucionalistes i els seus votants s’han estranyat molt de la immobilitat del vot independentista. “Después de todo lo que ha pasado!”, diuen. Doncs precisament “por lo que ha pasado” poden esperar el vot d’aquesta gent asseguts. I el dels seus fills, que a casa sí que s’adoctrina. També han de perdre l’esperança de deixar de sentir parlar algun dia de la violència de l’1 d’octubre. El volum enorme d’afectats directes i les inesborrables imatges a internet farà que es parli d’això molt més temps que d’agressions del passat incomparablement més greus.

Sembla que estigués parlant del nou trauma nacional català. Doncs molt possiblement sí. L’ús de la violència és precisament el que provoca, traumes. En el 100% dels casos. Qualsevol psicòleg consultat els hi hauria advertit. I si era un de mínimament espavilat hauria afegit: “I sobretot no ho feu al lloc on a cada convocatòria electoral us hi jugareu els quartos”.

FRANCESC HERNANZ COSTA Sant Cugat del Vallès

Tabàrnia, 53 per cent

Malauradament l’ocurrència de Tabàrnia –un hipotètic nou territori autònom format per comarques de Barcelona i Tarragona– comença a arrelar amb força al imaginari popular de Catalunya i Espanya. La balcanització del conflicte entre Catalunya i Castella es cada dia mes evident. Els precedents, desenvolupament i resultats d’aquell incendi independentista són de tots coneguts. Fins i tot, el moviment independentista ha arribat a idealitzar Kosovo com a model per a la nova República Independent de Catalunya. A l’antiga Iugoslàvia, el món civilitzat occidental li va

concedir alguns mesos de cruel guerra civil per donar temps a les migracions internes necessàries per reordenar l’inicial trencaclosques poblacional de nacionalismes independentistes. Després, l’OTAN, manu militari, va dibuixar les noves fronteres. La població de l’actual Kosovo és una de les més pobres d’Europa.

No ens ha d’estranyar, doncs, que el 53% de la població de Catalunya estigui oberta a comprar l’ocurrent proposta de Tabàrnia. Encara que només sigui per descansar de la pesada matraca independentista dels darrers cinc anys.

JOSÉ LUIS M. SÁENZ Barcelona

Trump y Kim Jong Un

El joven y polémico líder norcoreano, en el discurso a su pueblo de bienvenida al año nuevo, acaba de mostrar la enemistad que mantiene con su homónimo yanqui, haciéndole saber con gran orgullo que dispone del botón nuclear sobre su mesa.

Tiempo le ha faltado al mandatario estadounidense para entrar al trapo y, responderle a continuación vía tuit, ¡cómo no!, que él también dispone de otro, pero más grande y poderoso. En lugar de endulzarnos estas entrañables fechas con su enésima bravuconada, podrían haberse dedicado ambos a firmar la pipa de la paz –estableciéndola definitivamente o, al menos, apaciguando el conflicto que perdura desde hace ya tanto tiempo– tal como tenían por costumbre hacer otrora algunas tribus indígenas norteamericanas.

Y es que los actuales mandamases políticos del planeta, por sostenerse en el poder, son capaces de actuar de modo tan imprudente como peligroso, pese a hacer del mundo en que nos ha tocado vivir ¡ay! un lugar más inseguro, lamentablemente.

M. SÁNCHEZ TRASOBARES

Zaragoza

Porcs senglars

En resposta a la carta de la lectora Berta Farré i Sendrós (2/I/2018) cal dir que ja fa molt de temps que les administracions duen a terme polítiques de control a conseqüència del creixement desmesurat de porcs senglars a Catalunya. Aquesta situació ha esdevingut una problemàtica amb significatius impactes socioeconòmics que generen vers les activitats agràries, la societat i la salut humana. En algunes zones de Catalunya poden arribar a comptabilitzar-se més de 10 senglars per hectàrea.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM) de la Generalitat de Catalunya publica cada any al DOGC l’inici de la temporada de caça del senglar i altres espècies, des del setembre fins al febrer de l’any següent. Tanmateix, el seu control és una eina imprescindible per la lluita contra la tuberculosi en ramaderia domèstica i altres espècies cinegètiques de caça major.

Malauradament, tot i que el nombre d’animals abatuts cada temporada de caça és més elevat, concretament 48.547 (dades de Idescat) la darrera temporada 2016, és molt difícil el control d’una població tan densa, sobretot per l’elevat nombre de cries que neixen per femella cada temporada i per la manca de predadors naturals d’aquesta espècie.

PILAR DOMÈNECH

Sant Just Desvern

Sexo es vida

Mis hijas me cuentan como, a veces, se sienten observadas, agredidas por la palabra o la mirada y tienen miedo. Afortunadamente nada más. Si verdaderamente hay un instinto, debe ser reconducido sin duda: tal como existe la fisioterapia que canaliza movimientos, debe haber la del pensamiento si este se desvía, para llevarlo de nuevo a la senda digna. Y si lo que hay es enfermedad, la sociedad debe extremar sus medios para protegerse de ella, que está entre nosotros desde siempre (Romasanta, primer asesino en serie de la era moderna española, afecto de un raro hermafroditismo y psicopatía, asesinó a mas de 20 víctimas justificándose en que era un licántropo). La agresión machista, la propuesta condicionada, la superioridad numérica, intelectual y física no pueden llevarse ni una dignidad más, no digamos una vida como la de Diana o tantos otros ángeles anónimos que duermen eternamente en el olvido o la ignorancia.

Sexo es vida, por ser la forma de comunicación más ancestral y profunda del ser humano, pero no toda vida merece sexo, que no es sólo fruto del darwinismo implacable y necesita del afecto, dignidad y respeto para poder ser...

JORGE CAMPAMA BOSCH Barcelona