Busos de dos pisos

Genial i definitiu, al meu entendre, l’article de Quim Monzó “Passió pels rails” (Opinió, 27/ III/2018) sobre el tema dels tramvies. Després d’haver viatjat no sé quants anys per mig Europa per motius professionals, voldria donar la meva modesta opinió pel que fa al controvertit assumpte d’aquest mitjà de transport per la Diagonal de Barcelona, ja que no crec que sigui una bona idea, tant pel cost milionari que suposaria per a les arques municipals com pel caos circulatori que podria ser que s’esdevingués.

Per tant, i atès que l’avinguda en qüestió té un amplada òbviament limitada, com qualsevol carrer, però no l’alçada, no puc deixar de fer-me la següent pregunta: per què abans de consumar un qui sap si irreparable desencert no es fa una prova pilot prèvia durant tres o quatre mesos, per exemple, amb una dotzena d’autobusos elèctrics de dos pisos llogats, que no comprats, que facin el trajecte complet de punta a punta, del Besòs al Llobregat, amb una freqüència estimada de potser 10-12 minuts per a cadascuna de les dues direccions? És més, en principi es podria reservar el pis superior per als usuaris que fessin tot el recorregut, deixant el pis inferior per als passatgers que poguessin anar pujant o baixant al llarg de les parades intermèdies.

És cert que els turistes que visitessin Barcelona no podrien comprar postals amb tramvies que la travessin, com passa a Zuric, però podrien comprar les que durien la imatge de busos vermells de dos pisos, que fan molt bonic, com a Londres.

ROSSEND CONESA BONET Subscriptor

Barcelona