El llast dels pericos

Tinc un amic que és perico, amb nom i vuit cognoms catalans. Un dia, el meu pare em va preguntar: “El teu amic de l’Espanyol, què vota?”, i quan li vaig dir quin partit votava, va exclamar: “Doncs deu ser l’únic!”.

Antoni Puigverd (“L’orgull perico”, Opinió, 8/VIII/2018) es pregunta quines poden ser les raons per les quals l’equip periquito s’ha mantingut amb un perfil baix i gris i, a diferència de l’Atlètic de Madrid, no ha sabut construir-se com una alternativa a l’hegemonia de l’altre equip de la ciutat.

El sentit de pertinença a un territori proper és una raó de pes per simpatitzar amb el club, diguemne, de casa. Gairebé tothom és simpatitzant de l’equip del seu poble i després d’un altre més gran dins del mateix territori. Així, molts gironins del Barça volen veure guanyar el Girona quan ambdós equips s’enfronten. Però el sentit de pertinença territorial d’una part de l’afició de l’Espanyol és per territoris llunyans, tant és així que el dia que l’Espanyol s’enfronta al Betis costa de veure quin és l’equip visitant. El meu amic no és pas l’únic perico amb sentit de pertinença territorial catalana, n’hi ha més, però no els necessaris perquè el club es desfaci d’aquest pes mort que no el deixa volar.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO Vinaròs