La tomba de Franco i la del meu tiet Fric Armangué

Un cosí del meu pare, el meu homònim Fric Armangué, va fugir a França acabada la guerra. Va fugir per ser catalanista. Només cultura al seu haver, com tota la seva família, i un gran reconeixement aleshores en tots els camps. Ara oblidat del tot. Va sobresortir en tots els camps esportius, sobretot l’automobilístic. Va promoure el segon circuit per a curses d’automòbils d’Europa, el circuit de Terramar a Sitges, avui encara existent. En va ser un corredor habitual, i va guanyar força títols. Va inventar i fabricar, amb el seu germà, un dels primers cotxes de curses d’alta velocitat català, el David.

Va fugir a França passant per un camp de refugiats. Després, amb la seva germana Josefa, el seu cunyat, Santiago Rubió i Tudurí, i els seus nebots petits van anar a viure en un petit poble francès del Pirineu. Santiago Rubió, avui oblidat, enginyer dissenyador del funicular del Tibidabo, del de Sant Joan a Montserrat, del primer tram del metro barceloní. Algú avui els coneix, algú els ha fet reconeixement?

Poc temps després de ser al poble pirinenc, l’autoritat col·laboracionista francesa el va citar i juntament amb joves francesos nets de sang a les mans com ell els van fer pujar al tren de la mort, que els va portar a un camp de concentració alemany. Poc després hi va morir. O molt possiblement tots hi van morir.

Per a ell, que no va tenir ni temps d’estar amb els seus fills, sí que reivindico una tomba digna. Per a tots els que a l’exili, oblidats al món per sempre, i sense sang a les mans van morir.

No sé on puc anar a retre-li homenatge, no sé on va ser enterrat. Pel que fa al dictador, culpable de la mort de tants innocents, proposo una tomba no indigna (per ser políticament correcte): que el llencin al mar. Allí ningú li podrà retre homenatge.

Com al meu tiet.

FRIC ARMANGUÉ I HERRERO

Mollet del Vallès