El lector expone

Melancolia d’un català

Estic passant un moment feliç en aquesta etapa de la meva vida, etapa que serà l’ultima tot i que procuraré que sigui ben llarga. Practico exercici físic i mental, tinc l’agenda plena, cuido l’alimentació i tinc el pes controlat i, sobretot, gaudeixo d’una gran autoestima que em fa oblidar les mancances pròpies del moment. Vaig néixer a Barcelona l’any 1927 i en aquest llarg període n’he vistes de tots colors. Estimo la meva ciutat, em sento molt barceloní; estimo la meva terra, em sento molt català, molt més que molts que criden i van amb pancartes pel carrer, i també em sento molt espanyol.

Però ara, una boira molt espessa plana sobre la nostra Catalunya, ens encega i no ens deixa veure més enllà. Als nostres polítics només els preocupa un monotema i abandonen les seves responsabilitats de governants. Hi ha moltes situacions importants deixades i abandonades... perquè miren cap a una altra banda. Barcelona i Catalunya perden gas. Encara que els polítics no ho volen veure i algunes dades no ho reflecteixen encara, la realitat és que hi ha una inèrcia. Seus d’empreses que se’n van i augment del turisme d’espardenya, que no és el que volem.

El president de la Generalitat mereix tot el meu respecte com a tal i com a persona, soc disciplinat, però ell no em respecta a mi quan parla en nom de “tots” els catalans, no és veritat. Jo em sento molt català, aquí tinc les meves arrels, a casa tenim tots els cognoms catalans des de diverses generacions, però estic en el col·lectiu que no formem part d’aquest “tots” els catalans del quals ell parla. Però si som catalans i existim, per què ens inclouen en un grup en el qual no ens sentim identificats? El nostre Govern segueix les ordres de Waterloo. Per què sempre ens han agradat els noms de les batalles perdudes?

Dissabte passat van coincidir a Barcelona tres manifestacions i vaig sentir com un manifestant preguntava on era la seva manifestació, no la trobava, n’hi havia tantes... Així estem, els top manta dominen els carrers i la inseguretat ha crescut arreu. Un 20% segones les mateixes autoritats.

Tot això i tantes altres coses ens deixen intranquils i molt tristos, estem vivint un moment per oblidar, però confiem que algun dia serem capaços de posar seny i posar de nou el nostre país en marxa. Ja anem tard.

MARIANO PUIG

Enginyer químic IQS

Barcelona