La Catalunya que jo vull

Potser no us passa el mateix que a mi o potser no entenc gaire bé el que està passant. Jo no visc a Catalunya i soc catalana. De Lleida i Barcelona, i porto les meves arrels i la meva terra al cor. Però ara mateix no sé quin és l’adjectiu que descriu millor el que sento; ràbia, impotència, vergonya, angoixa…, no trobo la paraula adequada.

Som molts els catalans que vivim fora de Catalunya. I sí, tornem a casa per Nadal al voltant d’aquestes dates. Ens organitzem, comprem passatges, en il·lusionem… Però jo ahir no vaig poder tornar a casa.

És aquesta la Catalunya que jo vull? Doncs no. No vull que Catalunya sigui independent si la independència suposa coartar la meva llibertat, una crida a la violència (#Tombem el règim (puny), “Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la”, Bertolt Brecht), malestar als seus propis compatriotes amb accions que només provoquen odi i recança, aturada de classes: no se suposa que el jovent ben format és el que porta un país més enllà?

Senyors independentistes, o més ben dit, senyors als quals no els importem els altres catalans, facin accions si és el que creuen que han de fer, però no pertorbin la vida de la resta de persones que com vosaltres són catalans.

Estic indignada! No he pogut anar a casa!

C. FERNÁNDEZ BAYONA Madrid