Un testimoni a Madrid

El dia 13 de maig vaig anar a declarar a la Sala Segona del Tribunal Suprem, en un ambient protocol·lari i carca, una sala vetusta de mobiliari, on vaig constatar les formes amanerades, que pretenen ser educades i amables, del jutge Marchena: “Siéntese usted”, “Muchas gracias, puede marcharse. Recoja el carnet de identidad”, etcètera.

Mentre entrava a la sala, a part de sentir la responsabilitat per poder ser útil a la defensa dels presos polítics, vaig copsar l’ambient opressiu del poder establert, i vaig sentir indignació per l’actuació arbitrària del president de la sala, posant bastons a les rodes de l’actuació de les defenses.

Veure les cares somrients dels acusats va despertar en mi la solidaritat amb ells i un sentiment de revolta amb l’establishment. En el descans del matí, vaig poder dirigir-me a ells i llançar petons a tots. Mentrestant, els policies i la senyora de gris procuraven separar-nos.

Sentiments de neguit propi, indignació i vergonya per l’estat d’excepció en què vivim, compassió i respecte pels encausats que ho suporten amb una enorme dignitat. Una observació: si feu una volta per Madrid, us podreu adonar de qui té el poder.

Per acabar, els nostres herois són els presos i exiliats polítics, no deixem normalitzar la terrible anomalia antidemocràtica espanyola.

JORDI LLEAL I GIRALT Badalona