El lector expone

Aixecar la llebre de l’amiant

Les tràgiques conseqüències en l’ús de l’amiant al metro de Barcelona, i molts anys abans els casos de contaminació pulmonar que patien els obrers de les fàbriques de fibrociment, varen acabar amb la prohibició d’aquest material el 14 de juny del 2002.

A primers del segle XX, l’arribada del fibrociment a la construcció va ésser una autèntica revolució. Aquella barreja d’amiant i ciment amb una proporció d’un 15-25 per cent de fibra, va resoldre els problemes de milers de metres quadrats de cobertes de fàbriques i tota mena de construccions. Era un material lleuger, impermeable i fàcil de manejar; encara avui, passats més de cent anys, podem veure les mateixes cobertes impassibles al pas del temps. En els pobles i al món rural que no disposaven de xarxa d’aigua potable, varen tenir molt bona acollida els anomenats dipòsits d’uralita. Quasi totes les cases tenien el seu pou i el dipòsit de fibrociment. També a les ciutats es varen substituir les antigues canonades d’aigua potable, la majoria de ferro ja molt rovellat, per aquell gran descobriment dels tubs de fibrociment a pressió.

Com a antic constructor d’una saga centenària i també instal·lador d’aquests tubs i dipòsits, m’agradaria que alguna persona qualificada en l’estudi de l’amiant pogués donar la seva opinió en la possible contaminació que poden patir les aigües que circulen dintre d’aquest tipus de tubs, i també les que aquests dipòsits contenen, a vegades sense renovació durant moltes hores.

No sé si amb tot això, com diem a pagès, he aixecat la llebre del seu jaç, però en un cas tan sensible com aquest algú ho havia de dir. MATEU FRIGOLER TEIXIDOR

Canet d’Adri