Elogi de la diversitat

Darrerament un dels temes més recurrents a les tertúlies és parlar de la diversitat. Vivim en una societat oberta, que fa milers d’anys és un territori de pas de pobles i civilitzacions, on cadascuna ha deixat la seva empremta racial i cultural, així que avui en dia defensar la puresa racial i cultural d’un país és una autèntica bajanada. Races, religions, llengües, preferències sexuals, costums, alimentació, cultura... se sobreposen unes a les altres i formen un totum revolutum que, degudament absorbit i encaixat, representa l’enriquiment social de les persones.

Feu una prova, agafeu uns infants de diferents races, sexes, condició econòmica i els poseu en un jardí d’infància a jugar. No hi haurà cap problema, jugaran, riuran i ploraran sense interferir les diferències entre ells i es barallaran per la pilota. Com és natural! Com es pot tenir el sentiment de superioritat? Què és ser normal o estrany? Respecte a qui, sóc o no sóc normal? Quin és el model de normalitat?

De la curiositat pels altres en sorgeix la convivència i l’empatia, integrar-se en una societat no vol dir renunciar a la pròpia personalitat, és la inclusió voluntària i no forçada, com malauradament hem viscut a Catalunya en els temps de la dictadura franquista, la que ens fa lliures.

Els que defensen una raça (sic), una cultura, una religió, una llengua, un Estat únic i afirmen que la diferència fractura són uns totalitaris que no respecten les minories ni el mestissatge.

JORDI LLEAL I GIRALT

Badalona