Pintar per als museus

Segons l’escriptor i sociòleg Francisco Ayala, “els quadres que avui admirem als museus –els de Velázquez i els de tants i tants artistes com omplen la història de la pintura– necessiten per a la seva completa comprensió i gaudi ser reintegrats imaginativament a l’emplaçament per al qual van ser pintats, fins i tot els que van ser realitzats per adornar una sala burgesa”. I “només darrerament s’ha fet habitual això de pintar quadres per als museus”.

A propòsit de pintar quadres per als museus, el tractadista d’art Camille Mauclair va escriure en els anys vint del segle passat l’assaig La farce de l’art vivant. Al·legava que únicament el temps permet raonar el que ha de ser ingressat en els museus, i que el fet d’omplir-los amb pintures d’autors vius podria comportar tota mena de manipulacions especulativament interessades que en res beneficiarien l’art.

No deixa de ser irònic donar un cop d’ull als artistes afavorits per aquesta política cultural. En general –per no dir la totalitat–, són els que s’autoanomenen progressistes –llegeixi’s grafistes abstractes–, els quals estan a les ordres dels trusts internacionals o el departament de cultura corresponent. La llibertat de l’art i l’artista no deixa de ser una quimera...