CARTAS DE LOS LECTORES

Entitats radicalitzades

L’ANC i Òmnium estan treballant de valent per inflar el globus independentista, que, segons ells, sembla que pot estar perdent aire, per culpa dels partits sobiranistes i de les seves lluites. Prescindint d’ells, preparen no solament una Diada amb una manifestació com no s’hagi vist mai, sinó també una post-Diada per envoltar el Parlament i exigir la independència, que llur full de ruta marca en un termini de nou mesos dividit en tres etapes, a banda d’un referèndum que, amb un resultat del 50% més 1, faci efectiva la independència.

Una altra acció que l’ANC i Òmnium consideren és la convocatòria d’una vaga general amb motiu de les sentències del procés, i per això compten amb el suport i l’ajut del recentment nomenat president de la Cambra de Comerç de Barcelona, disposat a fer el possible perquè sigui un èxit de seguiment. I no cal oblidar que també compten amb els CDR, un xic desanimats aquests últims temps, però sempre disposats a prendre els carrers i a organitzar els aldarulls que calguin per escalfar els ànims.

Tot plegat indica que es presenta una tardor molt moguda i que els improperis, els crits, la paraula traïdor/a... seran la música d’acompanyament, a banda de les destrosses del mobiliari urbà, els comerços i tot allò que caigui a les seves mans. De debò creuen que això és el que vol la majoria de catalans? De debò creuen que així ajuden Catalunya?

MERCÈ CUCURNY

Barcelona

Ser lliures o no

Ser lliure o no. I no em refereixo a la llibertat del nostre país, per la qual estem lluitant des de fa tant de temps, sinó a la llibertat política individual de cadascú.

Com la immensa majoria de la gent, no he militat mai en cap partit, el meu partit és el meu país. M’equivocaré o l’encertaré, però jo em moc pel que em sembla que és millor per a Catalunya i d’ençà que podem votar ho he fet per opcions diferents segons he considerat que podia ser millor per al país en cada moment.

Això ens permet, als que estem en aquesta situació, estar d’acord o no amb el polític de torn sigui del color que sigui la jaqueta que porti, cosa que lamentablement no acostumen a fer els que gasten carnet de partit, que arriben a límits que a vegades són de vergonya aliena, ja que veus gent assenyada, formada i capacitada empassant-se gripaus i justificant sortides de to de l’alçada d’un campanar pel sol fet que venen dels seus. Actituds així són més fàcils d’entendre quan les té gent que viu del partit, però són força incomprensibles en simples militants o només simpatitzants.

Els partits són necessaris perquè serveixen, o haurien de servir, per canalitzar la voluntat política dels ciutadans i treballar millor per al bé del país. Malauradament, s’han convertit en màquines de poder per si mateixos i per a si mateixs, que massa sovint prioritzen els seus propis interessos per damunt dels del país i la seva gent. Per tant, partits sí, però la gent ha de ser lliure per pensar i actuar per si mateixa amb tot el dret del món a equivocar-se, que els partits i els seus respectius gurus també s’equivoquen, i molt.

AGUSTÍ VILELLA I GUASCH Cambrils

Un piset compartit

Venim d’uns temps de governs monocolors a Espanya i d’habitatges, generalment, unifamiliars. La crisi ha fet aflorar noves realitats com compartir pis, habitació o l’extrem d’estar en un alberg després d’un desnonament.

És prou útil Pedro Sánchez? El Rei li va encarregar formar govern i no se n’ha sortit. PSOE i PSC culpen els altres: bona excusa té el malalt, es pixa al llit i diu que sua.

La família pressiona, i compartir casa és incòmode. Què i qui cuina si fem dietes diferents? No tothom que hi vol ser-hi cap i cal buscar-li una altra habitació amb porta giratòria.

L’Ibex no se sent còmode quan telefona per explicar els seus plans; Interior no dedica fons reservats a la fluïdesa del clavegueram; Defensa recela d’insinuar els secrets d’Estat, i Pepe, el rodamón, parla del cafè irlandès a la frontera, el Brexit, les escoltes catalanes o el genocidi indi...

Tan bé que es vivia quan el govern vivia a palau i era un tetris d’amiguisme i quotes de poder! Ah!, també cal vigilar el veïnat del replà, que no faci la vida impossible; ja se sap que amb els del davant no hi ha res a fer, són impresentables.

JOSEP MANEL FONDEVILA

Tremp

Hechos y no palabras

Estamos hartos de oír hablar a los políticos una y otra vez de la posición que tienen sobre cada uno de los problemas que nos aquejan. De emisora en emisora, de cadena en cadena y de periódico en periódico, van repitiendo los mismos argumentos y dando las mismas recetas para solucionarlos. Sabemos de memoria lo que piensa cada uno de ellos. Nos consideramos ya bastante informados. No queremos más excursiones por los medios de comunicación para repetir lo que ya han dicho tantas veces. Ahórrennos la molestia de recordárnoslo y pasen de una vez a la acción.

Habría que establecer una norma por la que los políticos que no tengan algo nuevo que decir permanezcan callados hasta que lo tengan. Al menos así dejarían de darnos la lata inútilmente.

MARIO SUÁREZ

Pilas (Sevilla)

El Brexit i l’Ibex 35

El nomenament, per part dels 160.000 militants del partit

tory britànic, de Boris Johnson com a primer ministre del Regne Unit, el qual està disposat a posar en marxa, peti qui peti, un Brexit dur a partir del 31 d’octubre, està provocant moltes incerteses arreu d’Europa, la qual cosa ha significat baixades importants de les borses del Vell Continent.

A més, a Espanya, l’Ibex 35 està feble, i la crisi d’algun banc espanyol és destacada... D’altra banda, el conglomerat de l’Ibex 35 està tenint molts problemes amb les seves creacions polítiques (el famós “Podem de dretes”). Potser seria millor que les sigles de l’Ibex 35 es presentessin directament a les eleccions.

JOSEP M. LOSTE

Portbou

Excesos y egoísmo

El pasado 29 de julio, la práctica totalidad de los medios de comunicación informaban de que la humanidad había agotado los recursos naturales del planeta correspondientes al 2019, es decir, la sobrexplotación global agotaba en siete meses los frutos disponibles para todo el año. Un déficit ecológico que, hace tres décadas, tenía lugar a mediados de octubre, y cuya factura repercutirá en mayor medida en las próximas generaciones.

Y en relación con los excesos, qué decir de la asfixia económica a la que están sometidos cada vez más ciudadanos en nuestro país como consecuencia del elevado precio de la vivienda en alquiler, con un incremento del 50 por ciento en los cinco últimos años. Un problema destacable de las sociedades instaladas en la cultura del consumo desaforado y el sálvese quien pueda es que el interés general queda relegado a un segundo o tercer plano.

ALEJANDRO PRIETO ORVIZ Gijón