El lector expone Viure millor que qui?

Fa temps que sento que la generació actual serà la primera que viurà pitjor que els seus pares. Això és relatiu perquè el fet de viure bé o malament és subjectiu i depèn de les expectatives. El que hauríem de tenir en compte és què ha canviat d’una generació a l’altra, que és molt.

Tinc 85 anys i des dels 17 que visc a Barcelona. Hem deixat enrere una època en què que una persona tingués més d’una feina era possible i... necessari. També hi havia moltes empreses amb escoles d’aprenents. En canvi, ara tenim els becaris, els contractes per dies i la provisionalitat, no hi ha aprenents, tothom és oficial.

Algú s’ha preocupat d’investigar les causes d’aquesta evolució?

D’altra banda, quants universitaris hi havia i quants n’hi ha ara? I amb quin nivell de coneixements s’arriba a la universitat? I sobretot, amb quins coneixements se’n surt? La gent és conscient que els diplomes universitaris no són garantia que els titulars siguin aptes per treballar en una empresa i que mentre duri el període d’adaptació, si no tenen una bona predisposició, donaran més feina que profit?

Però hi ha hagut altres canvis socials, possiblement més significatius. Avui les coses han de ser per ara mateix, no tenim espera; tenim pressa per a tot, volem treballar (a vegades poc) però creiem que ens mereixem un sou més alt, i a la vegada hem de tenir temps per divertir-nos, anar de copes, anar a concerts, volem independitzar-nos dels pares, però tot això costa diners.

Com podem conciliar tot aquest garbuix de desitjos i possibilitats? Els pares que diuen que vivien millor que ho faran els fills podien fer tot això? Tornem a l’inici, cadascú hauria d’adaptar els seus desitjos a les seves possibilitats reals. JOSEP FONTBUTÉ MARTÍNEZ

Subscriptor

Barcelona