El lector expone

La magnífica tasca d’amics de la Gent Gran

Sí, s’ha acabat la sortida amb Amics de la Gent Gran. És com haver deixat la glòria i tornar a començar el tortuós camí. Què se’n pot dir, d’aquesta alegria trobada? Què se’n pot dir, d’aquesta beneïda aturada en el camí? Ha estat com si les agulles del rellotge s’haguessin aturat; només existíem nosaltres. Ha estat, no un acabar, sinó un tornar a començar.

Què se’n pot dir dels voluntaris, de les seves virtuts i de la seva entrega? Tot està dit. Ells també saben fer una parada en el seu camí i gaudir d’aquesta felicitat, en aquests dies cercada i trobada.

Per a ells també és una parada en el seu camí i gaudeixen amb el riure i el somriure dels qui –amb els llavis petits, les mandíbules molt encaixades, els ulls que ja no guspiregen– fa anys que no han rigut, ni tan sols somrigut.

Per a tots, aquests dies són de glòria. Les penes i els plors, a Calaf, entre tots –els uns donant i els altres rebent– els hem congelat. Entre abraçades i petons hem apartat la penúria: pensem només en les coses bones i estem sempre contents, feliços.

És com la beneïda pluja que rega suaument els camins i fa florir roses i gessamins on abans només hi havia pols i fletxes verinoses. Gràcies, us donem les gràcies a tots, per haver fet que el nostre cor torni a sentir sensacions i emocions. Gràcies per influir en la nostra ment. Gràcies per donar-nos alegria i fer-nos veure que en la nostra vida no tot són ombres, i a tu, i a tots, adorats amics, tingueu-nos presents.

Deia Plató que el somriure és el mirall de l’ànima. Gràcies, Amics de la Gent Gran, per pensar (després de trenta anys complerts) com fer arribar el somriure a aquests cors trencats. ARNAU GRABULOSA

Barcelona