QUAT R E CINEASTES AMB VEU PRÒPIA

01 LUCÍA ALEMANY

Amb el seu primer llarg, La innocència, aquesta cineasta de 34 anys ha passat per festivals com San Sebastián o Valladolid. Amb set nominacions als Gaudí i dues als Goya, és la segona feina signada per Alemany després del curt 14 anys i un dia (2015).

02 BELÉN FUNES

Els seus aplaudits curts Sara a la fuga (2015) i La inútil (2017) pronosticaven la rebuda que ha tingut La hija de un ladrón, amb tretze candidatures als Gaudí, dues als Goya (una d'elles a direcció novell) i amb premi per la seva protagonista, Greta Fernández, al Festival de San Sebastián.

03 CARLOS MARQUES-MARCET Amb 10.000 KM. (2014) i Tierra firme (2016) ja va recollir premis Gaudí, igual que amb el telefilm 13 dies d'octubre (2015). Fa uns mesos estrenava la sèrie En el corredor de la

muerte, i acaba de rodar una altra producció per televisió, La mort de Guillem.

04 NEUS BALLÚS

La plaga (2013), el seu debut al llargmetratge, li va fer guanyar quatre premis Gaudí (direcció, muntatge, guió i pel·lícula en llengua catalana). Abans, havia signat sèries documentals com Barcelona Any Zero i Barcelona

Any 1 o el guardonat curt Immersió (2010).

“Com millor li vagi al teu company, millor per tots. No cal mirar què fa l'altre per competir, som massa

petits, no val la pena"

CARLOS MARQUES-MARCET

“Fer cinema és una experiència vital, amb una implicació tan heavy que tinc la sensació d'haver

tingut diverses vides"

NEUS BALLÚS

“Els cineastes mirem cap endins, ens despullem més que abans, i això m'agrada perquè és el lloc des d'on arriba la sinceritat, l'honestedat

i la profunditat"

LUCÍA ALEMANY

“Hi ha un teixit col·laboratiu entre directores: més que formar part d'una nova onada, jo em sento part d'un grup d'amigues,

i és fantàstic”

BELÉN FUNES

Per primer cop en 12 anys d'història, la paritat s'ha instal·lat a les nominacions dels Gaudí. I, a més, tres dones opten al premi a Millor direcció: Belén Funes, Neus Ballús i Lucía Alemany compartiran l'experiència amb Carlos Marques-marcet. Elles i ell ens parlen sobre els elements en comú dels seus films, la nova generació de cineastes de la que formen part, l'addicció a fer cinema, les incerteses de la professió, i d'altres assumptes, il·lusions i inspiracions.

Les seves pel·lícules són filles del seu temps, miren el món que les envolta des dels ulls de quatre personatges femenins i posen el dit a la nafra de les relacions paterno/materno-filials. Juguen al naturalisme, a l'hiperrealisme, amb una sensibilitat extrema, venint de tradicions molt diferents i fent servir eines que demostren l'heterogeneïtat d'estils i narratives. I són el resultat de projectes molt i molt personals. No es pot negar que a la categoria de Millor direcció s'endevina una coherència, amb el focus posat en una lleva de professionals joves que porten uns anys renovant el panorama del nostre cinema. I, d'alguna manera, fa brillar una dada que és molt més que una dada: en les primeres nominacions pràcticament paritàries de la història (39 aspirants femenines i 40 masculins en totes les categories nominals), tres dones aspiren, o competeixen, amb un sol home per endur-se el Gaudí a Millor direcció. És fort, eh!, exclama Belén Funes. Mola, però si hem de compensar tota la presència masculina que hi ha hagut des de sempre, encara ens queda molt per fer,

diu Neus Ballús, posant un raig d'aigua al vi. Òbviament, seria maco que arribéssim a un equilibri real, però és lògic que la dada sigui notícia, perquè no havia passat mai, afegeix Lucía Alemany. M'agradaria molt que no fos una excepció, però és fantàstic i molt representatiu d'una generació on hi ha més dones que homes, remata un Carlos Marquesmarcet que recorda, entre somriures: Moltes vegades em sumen a aquest grup de dones directores, perquè em trobo molt proper en temes i situacions.

Totes elles nascudes als anys 80, les cineastes nominades estan d'acord amb que la seva és una generació de canvi, que comparteix preocupacions temàtiques i perspectiva

de gènere, que no coneix la por. Suposo que hi ha unes inquietuds comunes i això vol dir que respirem el mateix món, apunta Lucía

Alemany, que valora que està sorgint, molt més que abans, un tipus de cine en el que els directors miren cap endins, despullant-se, i això m'agrada perquè és el lloc des d'on arriba la sinceritat, l'honestedat i la profunditat. En aquest sentit, Belén Funes comenta

que en les quatre pel·lícules es demostra que som cineastes compromeses amb el nostre temps, que per mi és una de les grans raons de fer cinema. Neus Ballús afegeix: Són pel·lícules amb llum, amb alguna cosa molt vital, i molt íntima, també. I Carlos Marques-marcet

opina: Hi ha punts en comú, però, al mateix temps, són feines amb llenguatges i maneres d'entendre el cinema molt diferents, i això demostra molta riquesa.

Una generació jove que, a més de les coincidències, i potser per haver-se format en una conjuntura socio-política més aviat dramàtica, s'ha oblidat de competències

estèrils. Hi ha ganes d'ajudar-se molt, una solidaritat que no sé si existia abans, destaca

Carlos Marques-marcet: Venim d'una crisi molt fotuda, i com millor li vagi al teu company, millor per tots. No cal mirar què fa l'altre per competir, som massa petits, no val la pena. Potser això no està a L'ADN dels pobles ibèrics, inclòs el català. I també penso que potser ho fem per una necessitat, no necessàriament altruista… Una idea en la que abunden Ballús (és veritat que hi ha una sensació de comunitat, apunta) i Funes: Ha aparegut una mena de teixit col·laboratiu entre moltes directores, i jo m'hi he trobat: he tingut la Mar Coll mirant-se els càstings de la meva pel·li, o la Nely Reguera fent d'script… Si tens dubtes pots consultar-los. Més que formar part d'una nova onada, o com vulguin dir-li, el que jo em sento és part d'un grup d'amigues, i això és fantàstic.

Alemany, Ballús, Funes i Marques-marcet comparteixen, també, un desfermat entusiasme per la seva feina: Fer cinema enganxa

un ou!, li surt de dins a Belén Funes. És superemocionant, és una aventura tota l'estona,

contesta Neus Ballús entre riures. És l'antirrutina, l'antimonotonia, una experiència humanament molt rica, que et permet accés a realitats que no hauries viscut mai sense buscar-les a través del cinema. Si t'interessa l'ésser humà, i les coses que li passen, és un procés molt xulo. Amb el poc que he filmat, tinc la sensació d'haver tingut diverses vides, les dels meus personatges, d'haver sigut pagès o prostituta, perquè fent un projecte personal hi ha un nivell d'implicació tan heavy que sorgeix aquesta sensació d'habitar vides alienes, de fer-les teves. És experiència vital. I els processos creatius col·lectius són molt emocionants, també. Clar, això no li va a tothom: de vegades no saps quan cobres, ni si cobres, o si un projecte en el que has invertit molt de temps potser no es materialitzarà mai… És una incertesa que no tothom pot assumir, però crec que enganxa molt. Funes

se suma a l'atac de realitat: No pots viure únicament de fer pel·lis. I crec que és bo tenir clar que per fer cinema necessites tenir una vida molt petita, amb un tren de vida que s'ajusti als teus ingressos. Però també puc dir que em sento molt privilegiada.

Lucía Alemany i Carlos Marques-marcet van més enllà, afegint aspectes com la lluita contra els elements i la necessitat d'experimentar i aprendre: A mi m'agrada moltíssim rodar, en part perquè sento que estic aprenent, diu ell. Tots els cineastes que admiro portaven unes quantes pel·lícules a l'esquena abans de fer-ne de bones. I avui sembla que ja hagis de fer obres mestres des del minut zero. Jo em rebel·lo contra això: la manera d'aprendre a fer cinema és fent-lo. A mi, per exemple, la televisió em permet, entre pel·li i pel·li, continuar jugant i experimentant, és aquell espai on potser no fas coses que et toquen directament o et surten de les entranyes, però que a la vegada has de fer teves, i que et fa reflexionar en com utilitzar les eines del cinema i anar trobant el teu propi llenguatge. Una feina de recerca que em motiva molt. Alemany, per la seva banda, apunta: Jo també he viscut aquest enganxament, sí… Penso que he aconseguit fer una pel·lícula i arribar fins aquí perquè no m'he rendit. Sempre pensava que no tenia pla B, que si no feia cinema… què faria? I estic molt contenta perquè soc on volia ser, diu, explicant que ja té aparaulada una segona pel·lícula amb els mateixos productors de La innocència.

La llarguíssima xerrada a quatre bandes dona per descobrir que Belén Funes és una cineasta influïda per una música molt concreta (entenc el món d'una manera determinada per les cançons de La Mala Rodríguez i d'altres raperes, com la Gata Cattana… em van explicar una manera de veure i entendre el què passava més enllà de les quatre

parets de casa), que tot just comença a treballar amb en Marçal Cebrian en el guió de Los

tortuga (sobre els inmigrants andalusos a la Catalunya dels anys 70) i que somia amb convertir-se en showrunner (creador i coordinador de guió) d'una sèrie de televisió escrita

amb tres o quatre guionistes que admiro. Que la Lucía Alemany té una trajectòria vital que l'allunya bastant de les realitats d'altres

cineastes (em vaig criar a Traiguera, un poble de Castelló de mil habitants, als anys 90, i em passava tot el dia al carrer. A casa no em deixaven mirar la tele, i no hi havia cine al poble. La primera vegada que vaig anar a una sala tenia 14 anys, vaig veure Titanic, recorda, afegint que va deixar anar la seva curiositat cinèfila com una esponja quan feia Comunicació Audiovisual a Vic i Direcció a L'ESCAC).

Que la Neus Ballús, en ple muntatge del seu nou llargmetratge, Sis dies corrents, frisaria per dirigir un blockbuster (vosaltres no voldrieu petar-ho en taquilla?, pregunta entre riures, rematant: Fer una de Marvel molaria) i que contínuament troba raons per quedar-se a viure a França (una d'elles, quan sortia de veure un documental raríssim de Naomi Kawase i, anant a comprar una llibreta, va parlar-ne amb el botiguer, que també l'havia vist: 10 anys estudiant cinema, em considero súper avantguardista, i un quiosquero de París em passa la mà per la cara d'una manera espectacular. Quina enveja, trobar gent a qui li importa el cinema, que en parla, que li sembla rellevant). I que el Carlos Marques-marcet ensopega amb els seus projectes (res del que he fet estava calculat, tinc la sensació que m'hi he anat trobant. A la tele, per exemple, i de manera accidental, les coses que he fet tenen a veure amb judicis, penes de mort, condemnes… suposo que per l'interès en la història relacionada amb la política o la justícia, diu, referint-se a En el corredor de la muerte o 13 dies d'octubre), i que fou, precisament, la Neus Ballús qui li va donar la seva primera feina en sortir de la universitat, a la docusèrie de BTV Barcelona, Any Zero.

Quatre cineastes que, amb feines poderoses i lluminoses, emocionants i personals, opten al Gaudí a Millor direcció. Si el guanyen, les seves pel·lícules tindran, possiblement, una bona empenta per arribar a més espectadors. I, com diu Carlos Marques-marcet, faran que les nostres mares n'estiguin orgulloses, que al final és la gran cosa dels premis.