“M'AGRADA MÉS EL CINE QUE LA REALITAT"

La gala dels XII Premis Gaudí comptarà amb la direcció artística del dramaturg Jordi Prat i Coll, que ens explica què podem esperar de la cerimònia, presentada per Anna Moliner.

Abans no us parli de la cerimònia dels Gaudí d’enguany permeteu-me unes paraules sobre mi, ja que em donen l’espai per poder-ho fer i em ve de gust.

M’agrada el cinema. Visc prop de la Filmoteca i moltes vegades, fent conya, dic que la Filmoteca és el meu Netflix, perquè jo soc dels que no disposen, encara, de cap plataforma digital a casa. És un luxe deixar-me sorprendre per pel·lícules que conec i per moltes que no. I no us puc negar l’emoció, tampoc exagerem, però ja m’entendreu, de veure a la Sala Chomón una cadira vermella. La de Joan Brossa. Poeta tot terreny amb qui vaig coincidir més d’una vegada veient cinema mut a l’antiga Filmoteca i de qui, anys més tard, vaig dirigir la seva obra L’armari

en el mar.

Els qui em conegueu sabreu que el meu món, almenys professionalment, no és el del cinema sinó el del teatre. Un teatre que bascula d’allò popular, recuperant sovint els nostres clàssics de manera desenfadada, a allò textual més contemporani; i quan puc també força musical. Soc balança. Sempre fent equilibris amb les meves passions i les meves pulsions. Ara bé, quan vaig venir a Barcelona, jo soc gironí, va ser per estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i compartir estudis amb gent tan talentosa com l’òscar Andreu, l’òscar Dalmau, la Txell Bonet, l’aleix Castellón, la Marta Alonso, el Domi Parra, la Mònica Planas…, però jo molt aviat vaig tenir clar que el meu camí no era ni la tele, ni la ràdio, ni el cinema sinó el teatre. La casualitat ha volgut que la presentadora de la cerimònia d’enguany, l’anna Moliner, també hagi viscut un camí paral·lel al meu. També és llicenciada en comunicació audiovisual per la mateixa universitat i també va quedar atrapada pel verí del teatre. Va saltar de les classes amb en Jordi Balló, la Núria Bou o en Joaquim Jordà al vaixell de Mar i Cel i no ha parat des d’aleshores de fer una exitosa carrera tant teatral com televisiva. No és cap secret que a l'anna i a mi, quan treballem junts, ens passen coses. Ens pirrem. Diria que volem. Que ens exigim i emocionem a parts iguals. I que creixem plegats en cada nou projecte. Per això, quan la Isona Passola, presidenta de l’acadèmia de Cinema Català, i l’anna Rosa Cisquella, ànima de Dagoll Dagom, van pensar en nosaltres dos per conduir la festa dels Gaudí, ens vam trucar de seguida -quina ironia!- i amb força perplexitat vam dir-nos: “si ho fas tu, jo a muerte”.

I això és el que hem fet. Treballar humilment amb passió, envoltar-nos d’un equip còmplice meravellós i oferir-vos una gala tal com som nosaltres i el nostre univers. Així coneixereu un personatge que és l’anna i les seves amigues. Algú que del sofà estant acabarà sense esperar-s’ho formant part del món del cinema i conduint la gala dels Gaudí. Perquè que aixequi el dit qui no hagi somniat mai allò que diguin el seu nom i recollir una estatueta daurada. Aquest somni també el té l’anna, encara que sigui amb una ampolla de xampú a les mans estant al lavabo de casa seva, com reconeixia haver fet també la pròpia Kate Winslet quan va recollir el seu Òscar.

Serà una gala musical, amb ironia, emotiva, amb convidats que guardem en secret… i amb una mirada que pretén fer protagonista la professió del cinema, les pel·lícules nominades i per extensió totes les pel·lícules que s’han fet en “aquest petit territori nostre banyat entre la salabror del mar i l’aspror de la terra” que deia Santiago Rusiñol, qui per cert, renegava obertament d’un invent anomenat cinematògraf.

Hem concentrat aquesta celebració sota el lema “M’agrada més el cine que la realitat”, extret d’una cançó de Marie Belle, la qual hem fet nostra com d’altres que sonaran al llarg de la nit, que ens remeten a aquells programes televisius que jo veia de petit protagonitzats per la Guillermina Motta o la Rosa Maria Sardà. D’elles dues n’hem buscat la murrieria, la intenció, la intel·ligència però mai la imitació. Perfilem un fil argumental però serem eclèctics, com ho són les pel·lícules nominades, i reivindicarem en diferents formats imaginaris cinematogràfics ben diversos, i veureu vídeos editats amb molta conya, i escoltareu bones cançons, i ballareu sense proposar-vos-ho, i sobretot… veureu gent recollint premis que són, desenganyem-nos, els autèntics protagonistes de la jornada. Perquè ells són els qui fan el nostre cinema. Els qui ens expliquen com som a través de la llum i el moviment de les imatges. Sí, ho escriuré en majúscules CINEMA. Correu, doncs, a gaudir de Set raons per fugir, Els dies que vindran, El viatge de la Marta (Staff Only), La innocència, El hoyo, La hija de un

ladrón, Liberté, Ojos Negros… i feu les vostres travesses. Serà la millor manera de cloure el cercle. De formar part activa d’un imaginari comú, d’un cinema, el nostre, que segurament només desitja el que tots els mortals d’aquest món desitgem: ser estimats.

“Serà una gala musical, amb ironia, emotiva, amb convidats que guardem en secret… i amb una mirada que pretén fer protagonista

la professió del cinema”